Continuo debatent propostes realistes de tothom conegudes, propostes que es debaten i s’han debatut en el si del PS durant tots els anys d’existència d’aquesta organització política, que ja són uns quants. La d’avui és la relativa als drets polítics dels residents, la del vot dels residents a les eleccions comunals.
A l’anterior article de fa dues setmanes feia esment de la reforma constitucional i em temo que en aquesta ocasió en parlaré més abundantment, perquè si la legalització de la doble nacionalitat era possible mitjançant la modificació de la llei, amb el vot dels residents es fa necessari el canvi de la Carta Magna. Això no vol dir que la proposta sigui menys factible; vol dir que fer-la factible requereix majories i acords amplis. I –no em passi per alt– de majories socials, però d’això en parlaré més endavant.
Però què és i en què consisteix el vot dels residents? Amb aquesta fórmula es designa la possibilitat que els residents –denominació habitualment emprada pels titulars d’un permís de residència que treballen i viuen a Andorra– puguin votar en el marc d’unes eleccions comunals. La proposta, tal com està formulada, és aquesta. La qual cosa vol dir que poden exercir el sufragi actiu, encara que no el passiu, és a dir, podrien votar però no ser escollits. És una mesura de mínims que obre la participació en l’elecció. Així figura al programa electoral del 2015 on hi diu: «Som partidaris del vot dels residents a les eleccions comunals a partir d’un període determinat entre els 5 i els 3 anys de residència ininterrompuda. El Comú és l’Administració més propera al ciutadà i és un organ essencialment de gestió i de prestació de serveis als ciutadans; per tant, considerem necessària i plenament justificada la participació dels residents estables en l’elecció dels cònsols i consellers de la seva parròquia».
Li’n dic mesura de mínims perquè per a mi, i ara parlo personalment, hauria de funcionar el sufragi actiu i el passiu. Però tot i ser una mesura de mínims, requereix el canvi constitucional, en aquest cas la modificació de l’article 24. Aquest es duria a terme tal com especifica l’article 106, amb una majoria de dos terços i un referèndum.
I aquí entra la part de la majoria social. Perquè imagino que s’adonen que tots aquests debats s’estan polaritzant i darrerament al país li surten a les dretanes amb insistència. Aquí no poden esgrimir-se els arguments de la por a la diferència, aquí no hi ha una identitat essencial. Oblidin, si us plau, tot això. Fem del debat un debat públic i polític. Aquí, com sempre que parlem de drets –i d’obligacions, que mai ho dic perquè trobo que ja s’entén, doncs les obligacions bé les coneix tothom–, ens trobem amb la possibilitat de consolidar les nostres institucions. I fer-ho amb la participació dels governats, eixamplant la base de la legitimitat, fent més robustes les decisions amb l’obligació d’atendre les necessitats i les preferències de tothom. El sufragi dels residents als ens locals és un dret reconegut per la Unió Europea. Això podria aixecar suspicàcies. Aquí, a causa d’aquest factor, proposem, de sortida, el vot. I depenent de les demandes i la força dels residents es pot anar més enllà, sempre que parlem del poder local –que en el nostre context no és pas poc.
La Constitució de 1993 també va suscitar incerteses, tot i que va néixer de la necessitat palpable d’afirmar la sobirania i l’existència d’Andorra. És una Carta Magna aprovada un any de crisi econòmica, més que moderna, però que donant sortida a les vicissituds i necessitats immediates articulava el futur pròxim conscient de la mutabilitat dels temps. Ara ens trobem en una època similar. Venim d’un període de transformació econòmica mundial. Busquem el nostre encaix en un món diferent de l’anterior. Andorra ha canviat. I pesa la incertesa. La societat demana evolució política. Tot indica que és un moment per parlar de la Constitució i dels canvis que només a partir d’ella –i del model d’Estat que ens brinda– es poden dur a terme.
