Ara fa uns dies expressava un “desig de Nadal” bastant sui generis, potser disruptiu, potser utòpic, i que, a priori, comportaria trencar amb les regles de joc actuals, aquelles que uns i altres usen per lluitar i arrabassar-se cadires al Consell. Primer, demanava que els al·ludits deixessin de banda els interessos polítics i ideològics i afinessin la mira telescòpica per veure més enllà d’una legislatura, i tot per tal que, asseguts plegats a una taula, fossin capaços de trobar una entesa en consonància amb el sentiment majoritari de la nostra ciutadania i que permetés visionar un futur estable i pròsper per l’Andorra del demà. Segon, demanava que per dissenyar aquest pla de contingència que ens permetés afinar objectius i trobar solucions per a avui i per als temps que vindran, es tingués en compte d’una forma molt més propera i eficaç l’opinió del ciutadà; de fet, reivindicava l’empoderament real del ciutadà donant-li la veu i encoratjant-lo per tal de fer arribar als nostres governants, la seva opinió i visió real del que l’afectava, preocupava, motivava o il·lusionava.
Doncs bé, després d’haver escoltat el discurs de Cap d’Any del nostre cap de Govern, he de dir que no em sento tan sol en les meves reflexions i, de fet, crec que una immensa majoria de la població compraria bona part dels plantejaments del nostre més alt mandatari. Més enllà de la falta de concreció, en essència, ens transmeté un missatge que, si més enllà de la declaració d’intencions comporta una execució pràctica, presenta unes similituds sorprenents, amb allò que jo mateix transmetia.
Així, el nostre Cap ens comunicava la voluntat del seu Govern d’impulsar el 2025 una iniciativa encaminada a reflexionar de forma col·lectiva i imaginar-nos plegats l’Andorra del futur. Els termes “iniciativa ambiciosa” i “tots i totes” em fa creure en què implicaria escoltar a tothom, i quan diem tothom vull dir els 86.000 i escaig. De fet, el discurs descriu aquest “tothom” involucrant “la resta d’institucions i forces polítiques” i a la “societat civil”. És indubtable que l’esperança perquè la utopia es faci realitat és que s’escolti de veritat a la societat civil entesa en el sentit més ampli de terme. De fet, el nostre cap reclamà “la implicació de tota la ciutadania” per “crear un autèntic projecte col·lectiu i de societat”. Ho compro, però com s’executa aquest disruptiu pla des del vessant pràctic?
I sobre que finalment se’ns proposa de fer aquesta reflexió col·lectiva? El creixement econòmic sostenible, la identitat i la cultura, els pilars del benestar social i el paper del Principat en l’àmbit internacional, i, és clar, la solució a la problemàtica de l’habitatge.
És clar, i això de consensuar, de posar d’acord al nombre més gran de ciutadans possible sobre temes tan transcendents, com es fa? Fixem-nos en la transcendència dels missatges que des de les institucions, partits polítics i sindicats arriben a la ciutadania, i començarem a entendre allò que jo deia fa uns dies, què havíem arribat al final del 2024 amb una percepció a l’ambient d’una estranya sensació de frustració i descontent, i amb una ciutadania majoritàriament confosa i contrariada que clamava a crits algun missatge esperançador que permetés convertir en claror la foscor que regnava al país.
Això vol dir que, perquè el plantejament del nostre cap sigui efectiu, s’ha d’aconseguir que el lideratge de l’opinió pública sigui de veritat col·lectiu i consensuat entre aquells que tenen la responsabilitat de representar-nos. Tots aquells que proposo que primer recullin l’opinió de la gent i després s’asseguin en una taula, a tractar de trobar un pla comú i prou vàlid per a tots, per poder ser exposat d’una forma pràctica i comprensible a tots els ciutadans i que els transmeti una esperança real de, justament, fer possible no sols el seu benestar individual, sinó també el col·lectiu i el nacional.
Això de cercar consens no és una tasca fàcil. El nostre cap, per exemple, defensant la ja famosa reforma de la llei òmnibus, parla de trobar l’equilibri i l’encaix entre el dret a la propietat privada, la utilització racional del sòl i dels recursos naturals i el dret a l’habitatge. Al final, però, el ciutadà necessita un missatge clar, pràctic i concret. Sí, al final del 2025 el parc públic d’habitatge s’incrementarà en 200 unitats de lloguer, i al final de la legislatura en 500, però algú ha estudiat si són suficients? I només s’ha pensat en el lloguer? I l’habitatge de compra? Quant n’hi haurà de disponible i en quines condicions? I si el 60% de la població viu de lloguer i som 86.000 habitants, quants d’aquests 51.600 ciutadans tindran problemes reals per trobar habitatge al final de l’etapa de les pròrrogues el 2027? 20.000? 30.000? 40.000? Això vol dir que necessitaríem tenir disponibles per a ells 10.000 habitatges, siguin nous, reformats o expropiats? Només de pensar-hi m’agafen tremolors i segurament no soc l’únic.
Per això, quan el nostre cap s’aferra, amb la millor de les intencions, al projecte òmnibus, i no aconsegueix fer content a ningú, alguns ens permetem aconsellar-li a ell i al seu equip que sigui previsor i valent, encarregant el millor estudi meteorològic que ens permeti avaluar amb rigor la tempesta social i econòmica que s’acosta, prendre les mesures de salvaguarda necessàries. I així, quan arribi el moment, agafi el timó prou fort i sàpiga escollir la ruta adequada per portar a bon port aquest país.
I sí, senyor cap de Govern, estic d’acord en impulsar la reflexió col·lectiva i en empoderar de veritat al ciutadà, però més enllà de les paraules i de l’encomiable voluntat de fer el millor per a aquest país, ens caldran fets concrets i un missatge concloent i esperançador per a la ciutadania basat en un pla i que no pot anar més enllà d’aquest 2025. I quan dic un pla, permeteu-me que em recolzi en un concepte que aniré desenvolupant a futur i que denomino “Social Business Plan”, una estratègia que combini progrés social i econòmic i li posi xifres. Al final es tracta d’explicar al ciutadà els efectes pràctics d’aquest pla que hem d’elaborar, teòricament, “entre tots”. Com i quant farem que creixi l’economia i com afectarà les nostres butxaques i al nostre poder adquisitiu? Com reforçarem i fiançarem el coneixement, la formació, el progrés intel·lectual i social, i quina incidència tindrà en el nostre benestar i en el de les generacions futures? I com, malgrat aquest creixement, preservarem els nostres valors culturals, la nostra identitat i el nostre entorn natural? Si tothom ho té clar, mercès a aquest pla, aconseguirem el bé més preuat per a la nostra societat: la pau, el confort i el progrés social. Així de simple i alhora així de transcendent! Continuarà…
