El llenguatge en ocasions ens traeix i sempre ens emmarca i determina. Sovint tenim interioritzades metàfores que emprem sense adonar-nos del treball subterrani que duen a terme. Aquests dies ho estem vivint quan, en la situació de quarantena preventiva, es multipliquen els missatges referents a «guanyar la batalla al virus». Hi haurà qui pensi que aquest tipus d’expressions són plenament vàlides per afrontar la realitat actual, ja que fan que la gent actuï i prengui consciència del què ha de fer. Per què crec que en aquesta situació el llenguatge bèl·lic no fa això sinó que ho pot empitjorar?
En aquests dies d’aïllament relatiu –de la rara combinació de soledat i companyia de què parlava a l’anterior article– és fàcil replegar-se col·lectivament entorn a directrius més o menys clares que ens situarien en un conjunt per actuar contra «un enemic» que ens hem de treure de sobre. Però resulta que aquest «enemic» el desconeixem, només en veiem les conseqüències de la seva acció. I el desconeixem perquè no existeix. Un virus no és un enemic, és un fet biològic que actua sota paràmetres biològics -ni polítics, ni socials.
D’aquí que sigui l’epidemiologia i les especialitats que impliquen els símptomes –en definitiva, la medicina– el factor –i no l’arma– requerit per evitar les morts per motiu d’aquest virus. Si obviem que les directrius ho són derivades d’una problemàtica mèdica –que inclou les cures associades al tractament sanitari– i ho interpretem com una guerra, amb relativa facilitat sorgeixen els traïdors i els desertors –que no segueixen les directrius– i els patriotes que s’apunten al carro de fer-les acomplir amb mètodes diversos i la contundència que, pensen, han d’aplicar.
A ningú se li escapa, però, que una epidèmia també és una qüestió de salut pública i que, per tant, requereix del compromís de tothom. Aquest compromís és, no obstant, derivat de la consciència aportada pel coneixement que és té de la malaltia i de la transparència amb què es gestiona, i no d’una disciplina marcial fruit de la guerra contra l’invasor.
Són els sistemes de salut nacionals i la capacitat estatal de protecció de la població els que actuen per assegurar les més lleus conseqüències d’una crisi provocada per un fet biològic. En aquest sentit l’Estat és una peça cabdal que ha de mobilitzar els recursos necessaris per assegurar el benestar de la població en el temps de durada de la quarantena preventiva i en la gestió de les conseqüències del virus i de la crisi provocada per aquest. No ho puc entendre d’altra manera.
Dia a dia proposem mesures de protecció i garantia al Govern per complementar els plans ja en marxa. Mesures que neixen de la llei òmnibus que votàrem el 23 de març. Mesures adaptades a les existents per guanyar temps en l’aplicació i que alhora expandeixen i multipliquen els graus de protecció. Tals són les relatives a la flexibilització dels requisits per a les ajudes al pagament del lloguer d’habitatges –més quantitat de receptors, millor cobertura de despeses–, l’activació d’un subsidi d’atur de garanties per a les persones acomiadades -evitar que ningú que hagi estat acomiadat durant l’aturada de l’activitat pateixi la manca d’ingressos personals- i la creació d’una nova figura de subsidi -a imatge de la de l’atur- dissenyat expressament per a autònoms -evitar la pèrdua d’ingressos personals per la pèrdua d’activitat.
Totes les mesures esmentades més amunt s’han pensat per combinar-se i sumar amb les ja disposades pel Govern i per esmorteir els efectes de la quarantena preventiva en la gent. Perquè ara mateix la tasca de tothom no és la del soldat, sinó la de tenir cura de tots plegats.
