Fa unes setmanes, sortien de nou als mitjans unes declaracions de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, sobre una proposta dins de la seva política de “mà dura” contra els agressors sexuals: la castració química. Com a criminòleg especialitzat en violència i perfilació criminal, no podria estar en més desacord.
En primer lloc, una premissa fonamental que invalida la castració química com a solució general és la falsa equivalència entre desig sexual i conducta delictiva. La criminologia ha demostrat que molts delictes sexuals, especialment les violacions, estan motivats per impulsos de dominació, poder, hostilitat o humiliació, més que no pas per una necessitat eròtica. Segons estudis clàssics com els de Nicholas Groth, els violadors es poden classificar com a sàdics, oportunistes o motivats per la ràbia. En aquests casos, la inhibició del desig sexual no actua sobre el nucli del comportament delictiu. Així mateix, la teoria de la subcultura del control suggereix que el delicte sexual sovint respon a dinàmiques socials d’injustícia, frustració i control masculí, la qual cosa implica que el seu origen no és purament sexual. Des d’aquesta perspectiva, la castració química resulta limitada i superficial, ja que no modifica les estructures psicològiques ni socials que produeixen la conducta agressiva. El tractament hormonal pot reduir l’excitació, però no resol el patró cognitiu de justificació, objectivació de la víctima o violència.
La segona objecció es refereix a la gran diversitat entre els agressors sexuals. No hi ha un perfil únic d’agressor, i la motivació sexual varia segons el cas. Alguns individus presenten trastorns específics com parafílies o pedofília amb trets compulsius, mentre que d’altres cometen agressions de manera oportunista o dins de relacions de poder. Aquesta diversitat ha estat analitzada en la criminologia clínica mitjançant tipologies com la de Prentky i Knight, que distingeixen entre agressors regressius, sàdics, manipuladors i antisocials. Aquestes diferències impliquen que no tots els delinqüents respondran igual al tractament hormonal. De fet, alguns no hi responen gens, perquè el seu impuls delictiu no està vinculat a l’excitació sexual, sinó a altres factors com la ràbia o la necessitat de control.
Aplicar la castració química de manera general o com a condició per reduir la pena viola el principi d’individualització de la pena, i genera un tractament desproporcionat o inútil en molts casos. A més, pot generar falsos negatius: una disminució del desig sexual pot ocultar el risc real de reincidència en agressors que mantenen intacta la seva estructura violenta o antisocial.
En l’àmbit pràctic, la castració química s’ha aplicat en alguns països com Alemanya, Suècia o alguns estats dels Estats Units, sempre de forma voluntària. Alguns estudis inicials mostraren una reducció en les taxes de reincidència, especialment en agressors amb diagnòstic clar de parafília i en contextos de control mèdic continuat. Tot i això, l’evidència és limitada i contradictòria. Els beneficis observats depenen estrictament del consentiment informat, la supervisió mèdica prolongada, la combinació amb teràpia psicològica intensiva i el seguiment judicial després de l’excarceració.
La castració química, més que una mesura penal efectiva, pot interpretar-se com un acte simbòlic dins del populisme punitiu. Aquest fenomen, descrit per autors com David Garland i Loïc Wacquant, es basa en respostes emocionals i espectaculars davant de problemes complexos, amb l’objectiu de reforçar l’autoritat de l’Estat i apaivagar l’opinió pública. Aquestes polítiques generen una falsa sensació de control, sense resoldre les causes estructurals del delicte. A més, desvien recursos i atenció de polítiques realment efectives: educació sexual, prevenció comunitària, tractament psicològic especialitzat, detecció precoç i mecanismes judicials de protecció a les víctimes. El populisme penal tendeix a adoptar mesures extremes amb poc valor preventiu, només per reforçar una imatge d’autoritat i ordre, sense impacte real en la reducció del delicte.
Davant de la castració química, la criminologia proposa alternatives més eficaces i respectuoses amb els drets humans. Entre aquestes, destaquen els programes cognitivoconductuals dins la presó, dirigits a modificar creences distorsionades i patrons de pensament associats a l’abús; el tractament psicològic especialitzat per a delinqüents amb parafílies, incloent-hi intervenció farmacològica quan sigui necessari i voluntari; el seguiment postpenitenciari estructurat, amb llibertat vigilada, dispositius electrònics, ordres d’allunyament i treball social; l’educació sexual integral des d’edats primerenques, per prevenir la formació d’actituds masclistes, cosificadores i agressives, i l’atenció precoç a menors i adolescents amb conductes sexuals problemàtiques, que permet prevenir futures agressions a l’edat adulta.
La seguretat no s’aconsegueix mitjançant mesures dràstiques sense fonament científic, sinó a través de sistemes de justícia integrals, amb enfocament preventiu, terapèutic i respectuós amb la dignitat humana, però sobretot, sabent identificar correctament l’origen del mal.
