Vull començar referint-me amb aquest títol al que crec que és el nervi de l’activitat legislativa –ara que m’hi trobo immers i conec de primera mà les seves rutines–. Aquest nervi, deia, l’ubicaria en la necessitat d’una llei. Més concretament en el què motiva que es redacti una llei i en el tipus d’intercanvi entre política i societat. Quina és la seva relació? Com interactuen? Ja els aviso, no sóc jurista –encara que les relacions entre dret, política i societat no em són alienes– i aquest no és un article especialitzat de cap mena, sinó una opinió que es pretén personal, doncs la reflexió neix dels particulars dilemes i situacions que sorgeixen en el ball de la pràctica i la teoria.
Què motiva la redacció d’una llei? En primer lloc l’ordenament jurídic, penso. L’esquema general amb el que comptem, els límits, les obligacions, les oportunitats i les potències que aquest brinda. Això, en definitiva, que anomenem Constitució. Allà hi figuren els drets, les llibertats ciutadanes i les institucions que compartim. Dins d’aquest marc es determina l’abast de les lleis i sorgeixen motius per a la redacció de lleis.
En segon lloc ho fa el marc internacional o els diferents organismes en què un país s’integra en el concert internacional, penso, en essència, en l’Organització de Nacions Unides –i també en la seva Declaració dels Drets Humans del 1948, que funciona com acord general no sempre respectat per la totalitat dels adscrits. Aquest ordenament general funcionaria com una espècie de marc de relacions –ja no en diríem Constitució, doncs la sobirania resideix en cada un dels països. Altra cosa és la Unió Europea, on existeix un marc que federa països, això és, adopten legislació sectorial creada a un parlament supranacional amb representació ciutadana de tots els països i amb òrgans de govern específics que centralitzen poder decisori.
I, finalment, hi arribem: la societat. Aquest mot, però, ens hauria de fer parar atenció en tota ocasió que el fem servir sobre el sentit amb què s’utilitza. Aquí el definiré com les maneres de viure i de pensar i, per tant, d’organitzar tota aquesta complexitat. Aquesta societat evoluciona amb constància de manera que reclama l’actualització i la revisió de les lleis particulars i dels ordenaments jurídics generals –en aquestes dues escales, amb terminis de revisió diferents. Molts pensen que les lleis han d’oferir solucions. Potser és així. Jo trobo, però –i que se’m corregeixi si m’equivoco–, que les lleis, en democràcia, ofereixen possibilitats –i que, per tant, modelen aquestes possibilitats– i permeten la transformació de drets en realitats, permeten que la societat es transformi i en sigui conscient.
Així, llei és garantia i també és llibertat –la segona sense la primera seria fal·laç. La llei, si vol ser consonant a la societat que la crea i la regeix, ha de garantir l’equilibri social evitant els desequilibris generats a causa de les tendències a la concentració de poder d’elits econòmiques i dels seus correlats polítics –els estralls de la desregulació econòmica i de la sanció ideològica són visibles a qualsevol país que hagi conegut tals episodis. Aquest és el pacte que vam signar el 1993 i que encara avui és una font de possibilitats i de garanties, fem-les valdre.
