Aquest dimecres passat, Dimecres de Cendra, vaig tancar la meva assistència als actes del Carnestoltes amb l’assistència, com cada any, ja que al meu marit li agraden molt les sardines, encara que a mi no, amb l’assistència a l’enterrament de la sardina de la Seu d’Urgell. A més, aquell dia jo faig classes a la UNED i ho aprofito per veure un amic molt especial per a mi, però que, actualment, gairebé mai no coincideixo amb ell.
L’acte comença a dos quarts de nou del vespre a la plaça dels Oms, on es despenja a Sa Majestat el Rei Carnestoltes del balcó de l’Ajuntament amb els plors dels assistents. Continua amb la processó de la llum i el silenci amenitzada per la Banda dels Diables de l’Alt Urgell que precedeix a la crema del Rei Carnestoltes i l’enterrament de la sardina que simbolitza el final de les festes i l’inici de la Quaresma. Per acabar, es fa un sopar popular a la plaça Joan Sansa on s’ofereixen sardines rostides a la brasa a tots els assistents.
Per tant, el simbolisme d’aquesta tradició és enterrar el passat i juntament amb ell tots els excessos, incloses les comeses durant el Carnaval, i així donar pas a la sobrietat i austeritat que caracteritza les setmanes prèvies a la Setmana Santa.
Don Carnal i Donya Quaresma representen la lluita entre dos costats de l’ésser humà. Don Carnal és la part barrilaire, li agrada menjar sobretot carn, ballar i disfressar-se. Per contra, Donya Quaresma representa la part més seriosa i religiosa, més donada a menjar fruites i verdures i fuig dels balls i celebracions.
I és que Don Carnal i Doña Quaresma tornen any rere any a simbolitzar el seu enfrontament. Primer arriba Don Carnal a l’època del Carnaval amb molta alegria, disbauxa, diversió i sense restriccions a l’hora d’escollir les menges culinàries. Per tant, s’acostuma a dir: Per Carnaval tot s’hi val!
Uns dies més tard arriba la Quaresma, que dura quaranta dies en què cal fer abstinència de carn i preparar-se per arribar a la Setmana Santa. És el període que abasta des del Dimecres de Cendra fins al Dijous Sant.
Ja al segle XIV l’Arxipreste de Hita va escriure ‘El llibre de bon amor’. Obra que avui dia, gairebé set-cents anys més tard, es continua estudiant i que entre les seves estrofes parla del combat entre Don Carnal i Doña Quaresma. Es tracta d’una lluita culinària entre els àpats i els banquets previs a la Quaresma i els plats més mesurats de l’època en què no es podia menjar carn. Una batalla entre xoriços i sardines que comença la seva descripció de la manera següent:
“Acudió don Carnal, valiente y esforzado, de gentes bien armadas muy bien acompañado”; Los patos, las cecinas, costillas de carneros, piernas de puerco fresco, los jamones enteros; las tajadas de vaca, lechones y cabritos, luego los escuderos: muchos quesuelos fritos…”
I que continua descrivint les mesnades de la senyora Quaresma que estaven formades per sardines, melgues, verdals, jibias, tonyines, barbs, lluços, sabogues, dofins, llençols, sollos o vidres a més de llunyanes anguiles de València salades i curades, cassons de Baiona, gos de Bermeo, llamprees de Sevilla, congre de Laredo i salmó de Castro Urdiales. I que de segur tornarem a viure el proper Carnaval.
