- Andorra sembla que ha pres consciència a nivell institucional d’un problema que afecta a tot el món
ANTONI POL I SOLÉ
ARQUITECTE
- Foto: noe
El procés d’adaptació d’Andorra al canvi climàtic sembla que ha pres consciència a nivell institucional. Se l’ha batejat com a PAACC.
La preparació d’Andorra, per tal de ser menys vulnerable als impactes derivats del canvi climàtic, ha estat plantejada en unes sessions de treball, des del departament de medi ambient del Govern.
Així els passats 4 i 18 de novembre i 9 de desembre es va tractar el tema, en unes sessions obertes a tothom però amb una majoritària presència dels agents de les administracions públiques, de manera express i fugaç.
En la primera sessió, de dues hores, hi foren convocats els interessats en agricultura i ramaderia, en biodiversitat i gestió forestal i en la gestió de l’aigua.
En la segona, també de dues hores,s’hi trobaren els interessats en salut i riscos naturals, en energia, infraestructures i urbanisme, i en turisme, indústria, serveis i comerç.
La tercera sessió, igualment de dues hores, va servir per a prioritzar les mesures d’adaptació que s’haurien d’haver concretat en les dues primeres sessions, i en establir resultats i conclusions finals.
Si, de principi, la idea i el tema em van semblar excel·lents, és a dir preparar a la societat andorrana, de manera participativa, en un procés d’adaptació d’Andorra al canvi climàtic que avui ja es veu a la cantonada …, de final l’experiència m’ha semblat, per la seva fugacitat, com un acte de compliment d’un compromís institucional andorrà de cara a la galeria, en aquest cas exterior.
El dia de la presentació d’aquest fugaç procés, el 21 d’octubre a les 19 hores al Centre Cultural La Llacuna d’Andorra la Vella, ja va fer olor de fum o d’acte institucional, per a complir alguna formalitat pendent, quan a una de les qüestions que es va formular des del públic es va confirmar que per aquest procés no s’havia previst cap partida pressupostària, és a dir s’havien reservat 0 euros.
I és domatge! (com es diu a Canillo).
L’assignació de 0 euros a aquest procés deixa clara, la profunditat a la qual es vol arribar en la qüestió. I ben al contrari, no desqualifica el tema, sinó que el magnifica i el posa de relleu encara més davant la poca convicció dels qui n’han pres només consciència.
La falta de voluntat política per tirar endavant aquest tema, per part de tots els polítics actius, contrasta encara més amb la magnitud del problema que tenim davant. I, de tant gros que és, sembla que no es vulgui veure o, com que ja en part és aquí, no es veu a venir.
I és que el procés mereix la seva represa (si algú ja l’ha tancat) i sobretot mereix prendre’l no només en consideració sino donar-li la importància que té, capital.
Potser, donada la proximitat entre el departament de medi ambient i el departament de turisme, sabent que el turisme dels propers anys es veurà clarament afectat per les conseqüències del canvi climàtic, seria bo invertir el milió d’euros que es vol gastar en una fantàstica, però artificial, font de llums de color sobre el potent riu natural Gran Valira, en quelcom de més important per al turisme i el país, com és preparar-se per a fer front als canvis notables que comportarà el canvi climàtic en els propers 10, 20, 30 anys.
Amb més raó si a pocs metres d’on es vol fer la font ja hi haurà un extraordinari núvol lluminós que es vol constituir en centre inequívoc i referent del país i no cal que tingui cridaneres concurrències a la vora. I als qui troben despullat el riu i pensin que uns llums de color el vestirien, que recordin que fora millor que es recuperés l’arbrat de ribera natural (quin altre millor vestit?) que ha d’acompanyar qualsevol riu al qual es vulgui retornar la seva magnificència i dignitat perduda.
El turisme pot i ha de ser compatible amb el medi ambient.
El 9 de maig de 1992 es va acceptar i obrir la signatura a Rio de Janeiro, a la Cimera de la Terra, del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, per part de 154 estats i la Comunitat Europea i va entrar en vigor el 21 de març de 1994.
El 24 de setembre del 2010 hi havia 165 estats signataris.
El 18 de novembre del 2010 va ser aprovat pel Consell General i va entrar en vigor a Andorra el 31 de maig del 2011.
En aquest conveni el nostre país va assumir almenys les seqüents obligacions:
1- Elaborar un inventari nacional de les emissions.
2- Adoptar polítiques nacionals de mitigació del canvi climàtic.
3- Donar suport al desenvolupament i aplicació de tecnologies que redueixin les emissions.
4- Promoure la gestió sostenible.
5- Cooperar per preparar l’adaptació als impactes del canvi climàtic (integrant recursos hídrics i agricultura).
6- Tenir en compte en totes les polítiques les consideracions relatives al canvi climàtic.
7- Promoure i donar suport a la investigació científica, intercanvis d’informació, educació i sensibilització dels ciutadans respecte del canvi climàtic.
8- Comunicar a la conferència, dita de les Parts, l’aplicació del Conveni.
Per tal de ser proactius i concrets proposo, com ho vaig fer en la sessió del 9 de desembre, la importància i urgència de preveure dos punts de control de les fortes revingudes d’aigua que es produiran en cadascun dels Valires, ja que plourà menys però ho farà més fort i en moments puntuals. Aquests dos barratges, un a l’alçada del Lloset d’Encamp (gasolinera Esso) i l’altre al congost per sobre del pont vell d’Anyós i sota la Serra de l’Honor. Els dos embassaments que s’hi poden produir tindrien una capacitat cadascun d’uns dos milions i mig de m³ d’aigua que és la quantitat que consumeix aproximadament tota la parròquia d’Andorra la Vella en un any.
Deixant altres utilitats dels mateixos com la reserva d’aigua i altres, el primer embassament permetria el seu aprofitament elèctric traspassant aigua cap al canal de Feda que ve de Ransol i va al llac d’Engolasters.
Coneixem, per la història, altres societats passades que van desaparèixer en no saber preveure canvis climàtics ni gestionar la seva sostenibilitat sobre el territori que ocupaven. La nostra vulnerabilitat és molt més gran per la petitesa territorial que ocupem, la dependència externa, el clima dur, la manca de recursos naturals i agrícol·les, i de reserves d’aigua, que tot i tenir-ne molta, es perd també molt ràpid.
En preparar-nos no hi perdem res. Si l’encertem estalviarem molts més recursos, si és que som a temps d’adaptar-nos, si no l’encertem, els esforços que ja haurem fet ens hauran ajudat a ser més sostenibles i per tant a estar més preparats per a poder continuar sent nosaltres mateixos en el futur, és a dir una mica diferents i més independents dels veïns, tot i la nostra crònica gran dependència. H
Arquitecte
Per a més informació consulti l’edició en paper.
