La gran virtut del ex conseller és que ha aconseguit fer real la vella i històrica frase: «Que parlin de tu, encara que sigui malament». Polític en exercici. Empresari en excedència. Professor permanent. Potser la seva activitat preferida ?que ha convertit en professió? és la que bategem com a torracollons. No podria explicar exactament que pensa i fer un resum del que diu, no és una feina fàcil. Però aquí el tenim. Per a uns és el Pepito Grillo de la política andorrana, per a uns altres un líder al que cal seguir. El seu espai polític és tan ambigú com la seva mateixa personalitat.
Si atenguessim al que diu últimament penso que els conservadors més recalcitrants haurien de ser els seus més fidels seguidors. Però no ho veig tan clar que sigui així, entre altres coses perquè als ultraconservadors no els hi agrada fer experiments, prefereixen opinar a resultat passat perquè sempre tenen temps per a plorar.
El seu experiment polític va sortir amb un cost econòmic molt alt. Ara que es parla tant de rendiment i rendibilitat a l’hora de valorar la feina, el balanç podria trencar la regla de la comptabilitat a la que ell està tan acostumat.
Es declara un lluitador i fica com a exemple els seus ancestres que vénen del camí de sirga del Baix Ebre. Crec que no ha llegit massa a Jesús Moncada ?una vegada em va afirmar que no llegia llibres de ficció i sí d’economia? i en tot cas pot ser un defensor del bou cap lligat, però desitjant-li que no tingui el mateix final. Al partir de la base de què és inflable amb el que diu i al parlar de tot, s’erigeix en una mena de Moises amb les taules de la llei per a tots els andorrans. Ull viu però no sigui cas que la seva doctrina sigui com una mena de Pla Pons, bellesa en set dies i que el popular personatge de Don Tancredo la seva referència final. Que el món de la política cada vegada és més un circ i les cornades són el pa nostre de cada dia.
jarosell@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
