Igual com tota societat posseeix les seves cobles i rondalles, posseeix també festejos i celebracions pertanyents als grans cicles estacionals, religiosos o ambdós units alhora. A l’Occident d’Europa, les formes prototeatrals o parateatrals es desenvolupen des de l’Edat Mitjana, quan unes timidíssimes representacions escèniques van prenent plaça, primer en llatí i després en les llengües vulgars, als atris de les esglésies, amb pocs personatges, amb textos extrets dels mateixos evangelis i amb una absència total d’espectacularitat. D’aquells primitius trops i seqüències, s’anirà passant a poc a poc al drama litúrgic, primer embrió del teatre europeu després de la desaparició d’aquest gènere amb l’ensulsiada del món clàssic.
Evidentment, podem imaginar que a les portes de les esglésies andorranes, o en les mateixes celebracions religioses, com és el cas del trop Quem quaeritis?, el més antic dels conservats a França i Anglaterra, pogué desenrotllar-se alguna d’aquelles escenes nadalenques o pasquals, que a Catalunya, segons diversos autors, ja havien fet acte de presència el mateix segle X.
A banda d’aquelles peces, les processons serien un altre espectacle on elements més o menys teatrals trobarien un lloc cada volta més consistent: vestimentes, màscares… En el nostre domini lingüístic, i d’origen medieval, s’ha de distingir la processó del Corpus Christi de València, l’origen de la qual es remunta al 1355, on desfilen els personatges bíblics, carrosses, les famoses «roques», al·legories, gegants i capgrossos… Hi ha balls i danses, però la més emblemàtica és la realitzada per la Moma i els Momos, que simbolitza la lluita entre la Virtut i els set pecats capitals.
Les «lluites», reals o simbòliques, serien una característica prominent, i en alguns casos l’única, d’algunes mostres de ritual popular, és a dir, de formes parateatrals de gran preeminència en algunes zones muntanyenques d’Europa, en especial els Pirineus, i de les quala hi ha un testimoni esplèndid en el nostre Ball de l’óssa, d’Encamp; aquest, al costat d’alguns altres desapareguts o recuperats al Principat d’Andorra, s’insereix perfectament en una mena de «gènere» habitual als Pirineus: el de les festes de l’ós. Per al cas que ens ocupa comptem amb una excel·lent monografia de Francesc Perramon i Zapatero: El Ball de l’óssa d’Encamp a Andorra. Análisi d’un ritual de pas pirenaic, publicat l’any 1993 per l’Institut d’Estudis Andorrans-Centre de Barcelona.
Sobre l’origen del Ball de l’óssa, igual com sobre la resta de ritus d’aquesta mena, els quals es realitzen cap a la fi de l’actual Carnaval, cristianització d’antigues festes paganes on regnava la disbauxa, hi ha diverses hipòtesis. Evidentment, n’és la més seductora aquella que es retrotrauria fins a èpoques protohistòriques i veuria en l’ós una «adequació», i fins i tot una «normalització», d’algun altre ésser molt més incòmode per a les nostres societats. Els escriptors Xavier Tomás i Chusé Raúl Usón, en el seu estudi d’aquesta festa de l’ós als Pirineus aragonesos, El Carnaval de Torla (Saragossa, Xordica, 2009), ofereixen una encertada síntesi de les moltes possibilitats, atès que a Torla, localitat en el llindar del Parc d’Ordesa, no hi ha menció específica d’un ós, sinó d’un «grandiós animal» (a diferència del que sí ocorre a Bielsa). Així, a banda de subratllar la semblança de les festes pirenaiques de l’ós amb celebracions de llocs tan remots com Lapònia, Sibèria o el territori ainu del Japó, fan un recorregut per diverses hipòtesis sobre el veritable origen d’aquest «animal»: l’home salvatge criat amb les bèsties, un ésser mitològic o inclús un neandertal. Tanmateix la preeminència de l’ós en la cultura dels Pirineus, i l’absència de necessitat de cap altre ésser, converteix aquest seguit d’hipòtesis en un se non è vero, è ben trovato…
El Ball de l’óssa d’Encamp, a banda de sotmetre’s també a aquesta fluïdesa d’orígens, és característic perquè hom assenyala un fet històric, i d’una família concreta, com a desencadenant de la festa: el record «d’un brau caçador que va matar un ós molt gros que anava a atacar el senyor i la senyora de la gran pagesia de can Moles una tarda que sortien a passejar» (paraules de Joan Amades recollides per Francesc Perramon en la seva obra citada).
Les festes tradicionals on l’absència de text o de coreografia específica es quelcom marcat (la qual cosa no sempre succeeix: a Torla, per exemple, hi ha un romanç en llengua aragonesa com a vertebrador de l’espectacle) són manifestacions habitualment menystingudes pel món de la literatura o de les pràctiques artístiques dites «cultes». Tanmateix, gràcies a l’aparició el segle XX de nous corrents, com la dansa contemporània, el teatre ritualístic i, sobretot, la performance, s’estan redescobrint aquestes formes populars, i s’estan realçant com a referència directa i com a font d’inspiració. Així, de nou, el més antic acaba estant el més modern.
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
