• El llibre d'Elidà Amigó i Antoni Morell suposa la recuperació de l'andorranitat conscient

El mes d'octubre de 1971 es presentava l'edició del llibre 693 anys després d'Elidà Amigó i Montanya i Antoni Morell i Mora, dos joves intel·lectuals compromesos amb Andorra i que va suposar l'inici d'una nova etapa, la de la recuperació de l'andorranitat conscient que havia de durar fins a l'assoliment de la Constitució escrita de 1993 –en una clara al·lusió a la situació d'Andorra 693 anys després de la signatura dels Pariatges del 1278.

Quaranta anys després val la pena recordar-lo perquè, a més de l'inici d'aquesta etapa, en ell es troben contingudes essències i fragàncies de l'Andorra que ens ha precedit, de la que s'ha forjat i de la que és possible forjar.

Es va presentar, al col·legi Sant Ermengol, com el primer intent andorrà d'anàlisi sociològica d'Andorra, tot i ser clarament un detonador polític. Recull 32 entrevistes, 28 fetes a 29 homes, 1 a un grup de 6 dones, 1 a 4 funcionaris homes, 1 a 2 corresponsals de premsa homes i 1 al col·lectiu el Grup del Dijous d'una trentena de persones, d'entre les quals se n'ofereix a continuació alguns fragments.

És en aquest llibre on apareix escrita, en diverses ocasions, la paraula andorranitat per primera vegada, que es conegui. En Baltasar Porcel, a la introducció, la recull coneixedor de la seva novetat i notorietat. I en paraules seves «... en l'evolució del món d'avui .... no per ésser andorrana es salvarà una gent, sinó perquè el tipus de nacionalitat andorrana és un dels més substantius elements de creixença i de llibertat individuals i col·lectives que hi pot haver en el món de demà .... Andorra serà realment Andorra en la mida que hi hagi més gent que es senti andorrana».

Els mateixos Amigó i Morell justifiquen els testimoniatges que han volgut recollir en la «Fe en nosaltres mateixos, en la nostra voluntat de vèncer la més terrible temptació dels andorrans que és la inconstància. I fe, per damunt de tot, en el nostre país. En la validesa de les seves institucions. En el seu indestructible afany de supervivència. I en el caliu que, malgrat les aparences, mai no s'ha extingit totalment al si de la nostra ànima col·lectiva: el sentiment d'andorranitat ... l'opció que prenem ... és la de voler mantenir a tot preu el fet andorrà ... Ser andorrà ha de significar engatjar-se al país i treballar per a fer Andorra més andorrana. (I per tant més justa i més lliure). I de cara a l'exterior, posar-se al servei de tothom ... la validesa del fet andorrà no ha de provenir exclusivament del rastre històric de set segles sinó en el factor humà andorrà d'avui ... No tanquem els ulls 1. A la disgregació del grup sociològic andorrà ... 2. A l'actuació dels Organismes i Institucions dels que depèn la marxa del país. 3. Als aspectes educacionals, socials i econòmics».

En Guillem Adellach i Baró deia: «... considero que ens manquen andorrans ... és molt important que la població andorrana s'eixampli».

N'Antoni Aleix i Santuré deia: «Avui l'andorrà s'oblida d'Andorra. Fa 50 anys, un andorrà hauria donat la seva vida pel país. Avui, mentre els seus afers prosperin, del país ni se'n preocupa. El materialisme va ofegant el sentiment de l'andorranitat. I el que em sembla pitjor és que la joventut segueix el mateix camí».

En Miquel Àngel Canturri i Montanya deia: «Em fa la impressió que Andorra corre sola, com un cavall desbocat i sense regnes, cap a l'esbalçader. Aquí ningú no preveu res, ningú no fixa cap fita, cap òptica, cap punt vers on dirigir l'evolució ...». Gilbert Carrère, delegat permanent, deia: «És precisament la cosobirania indivisa, harmoniosa conjunció de factors espirituals i temporals el secret de la força i l'originalitat d'Andorra. N'y touchons pas». Josep Cassany i Grau deia: «La gent no es vol comprometre, i sobretot no volen sacrificar els propis interessos als del país ... l'immobilisme és absurd. Les institucions han d'anar-se adaptant al que els temps i l'evolució els demanen». En Francesc Escudé i Farrero deia: «Crec que poden i han d'haver-hi modificacions de les estructures mentre no s'afecti a cap punt bàsic que pogués comprometre l'arrel del país». Robert Font i Feliu deia: «Crec que tot el que es faci ha de tenir en compte el poble: és del poble d'on ha de sortir tot, tant les coses noves, com les antigues». En Josep Fontbernat i Verdaguer deia: «Crec que el futur d'Andorra està en ser una nació, una nació federada amb Catalunya, València, Mallorca, el Rosselló i tots els països catalans ... Els Coprínceps haurien de regnar però no de governar, ja que el govern d'un país l'ha de portar la gent del mateix país». Antoni Forné i Jou deia: «Hi ha moltes coses a fer i molt fonamentals: la primera de totes, explotar millor les seves riqueses naturals i concretament la neu, que és la nostra gran reserva per al futur».

En Miquel Lladó deia: «Crec que avui tant el de dalt com el de baix, tant el patró com l'obrer van equivocats, obsessionats com estan l'un i l'altre per l'afer econòmic». Raymond Paumier deia: «Crec que la llibertat consisteix a tenir la lucidesa i la valentia de prescindir d'un cert nombre de petites llibertats (amb minúscula) per a fruir d'una sola llibertat (amb majúscula)».

Antoine i Georges Pérez deien: «En el caràcter dels andorrans hi ha un tret molt positiu que és el sentit de la responsabilitat i la paraula donada, així com la serietat en els tractes». Serafí Reig i Ribó deia: « Vivim al si d'un sistema federal que ens permet de mantenir els nostres punts de vista parroquials en una forma que un règim centralista no toleraria ... el sistema federal amb totes les seves imperfeccions, és encara el més convenient, i així ho demostren els països moderns ... Quant a les possibles imperfeccions crec igualment que són més atribuïbles als homes que al sistema o institució, que a mi em sembla la millor».

Joan Rosanas i Moratona deia: «Els andorrans solen portar el seu sentit de l'individualisme fins tant enllà que sovint els priva de gaudir dels beneficis que dóna la solidaritat ... saben molt de negociar però els manca perspectiva històrica ... tenen una gran intuïció i no s'esveren per res ... Andorra és un país de fets consumats i que s'ha de passar via ... s'imposa com a primera exigència, l'actualització de l'estructura política del país al 1971 ... Andorra té una personalitat acusada de la qual emana una forta atracció pel turisme ... l'optimisme ha esdevingut el carburant indispensable del progrés».

Eduard Rossell i Pujal deia: «El poble andorrà és el cor d'Andorra, és a dir, el conjunt de tots aquells que viuen al país i l'estimen ... Els andorrans ... son individualistes en excés ... el desenvolupament econòmic ens ha vingut a sobre tan de pressa ... ens hem materialitzat. Les coses de l'esperit, avui dia, no es cotitzen massa».

Jaume Sansa i Nequi deia: «Els andorrans són gent pacífica, que senten les tradicions, hospitalaris. En l'aspecte negatiu són excessivament individualistes ... Es fa difícil acoblar les institucions andorranes a la teoria dels poders legislatiu, executiu i judicial»...

Per a més informació consulti l'edició en paper.