- Foto: EL PERIÒDIC
El 1971 va sortir a la llum, dins de la col·lecció «Andorra Avui», el llibre Sis-cents noranta-tres anys després, signat per Elidà Amigó i Antoni Morell. El títol en principi tan críptic fa referència als anys transcorreguts des de la signatura del primer pariatge, el 1278, i els aleshores joves intel·lectuals decidiren de prendre-li el pols a Andorra, tot recollint la panoràmica «de l’actual moment històric de les Valls» (p. 27). Ho feren mitjançant un recull de converses amb els VIPs d’aquell inici de dècada, i amb quatre taules rodones amb diversos sectors de referència.
Però abans de les tres-centes planes llargues de preguntes i respostes, obre el llibre un pròleg de Baltasar Porcel. I aquest no roman en una mera salutació o en mots de caire laudatori, sinó que realitza una vindicació dels petits Estats, una reflexió sobre l’andorranitat i la defensa de la llengua catalana, i, ja en el tercer dels apartats, una captació del lector a través de la lloa del volum: «Dubto que abans s’hagués portat a terme a Andorra una obra d’aquest calibre», «reportatge crític reformista», «gairebé un model dins el seu gènere», «resum introductori (…) espectral i apassionant», «excel·lent prosa» (pp. 21-22)… Amb aquesta secció prèvia del gran escriptor mallorquí, en aquell moment tan jove com els dos autòctons, però ja amb diversos premis i llibres al carrer, sembla que ens hàgim d’endinsar en un bosc de plena literatura i no pas en les opinions d’una sèrie de persones. Cosa engrescadora, sobretot si parem compte que alguns d’aquells prohoms encara avui són peça bàsica en la comprensió del país.
693 anys després és un llibre que, com afirmava Porcel, pertany a un gènere ben delimitat: el periodístic i, en concret, el de l’entrevista. No es tracta, doncs, de floritures estètiques i literàries, sinó de discurs que forgen la veu i els (des)coneixements dels interpel·lats. Amigó i Morell tractaren d’elaborar un fresc on es veieren reflectits altes autoritats, polítics, empresaris, banquers, professionals liberals, agricultors, ramaders, periodistes… Molts d’aquells formen part de la història d’Andorra, però no deixaren una petja diacrònica; uns altres segueixen estant simbòlics en els seus quefers, o prometien ja les cotes a les quals arribarien. Aquesta mena de volums són caducs per la seva mateixa temporalitat, però alhora resulten utilíssims per a retrotraure’ns a una època determinada, i saber, en espectres específics, com es vehiculaven les Valls.
Crida l’atenció, per a la nostra mirada i des del segle XXI, i ho dic a títol de curiositat, que, dels 28 personatges, no n’hi hagi cap presència femenina. Sí introdueixen els autors, en una de les taules rodones, la qüestió de la dona andorrana. En el moment de l’edició de 693 anys després, cal no oblidar-ho, era un tema de gran vivesa, atès que fins el 14 d’abril de 1970 les dones no tingueren dret al vot (just un segle més tard que a la mormona Utah, per exemple).
El fet literari també hi és representat, tot i que amb el comptagotes previsible en aquells anys de minsa producció. Per això, tret de Josep Fontcuberta, qui signà una obra mítica, Glossari andorrà, fruit dels seus comentaris radiofònics, l’únic escriptor entrevistat és Miquel Lladó.
Lladó, en el retrat introductori, el defineixen com «un home que s’ha fet tot sol (…) pintor de parets i escriptor de folis» (p. 172). No es pot llevar de damunt l’etiqueta d’amateur tal volta perquè era un cas insòlit d’enormitat de producció, d’èxit en uns anys de començament, i perquè treballava de pintor, sense formació acadèmica, i l’escriptura l’acometia d’amagat. Però això no vol dir que no tingués en un altíssim concepte la seva vocació literària. En aquest sentit, hom ha de remarcar la imatge romàntica que Lladó té del poeta (i per tant, i en certa forma, d’ell mateix): «l’home que té una visió lírica de les coses, una visió exaltada (…) un escollit, un home dotat. Com si portés una partícula de divinitat» (pp. 174 i 177).
Lladó, a més a més, escrivia en català, castellà, francès i portuguès, i, segons la seva confessió, tenia inèdits «enormes volums d’apunts (…) Només per a classificar i posar en ordre tots aquests papers, no en tindria prou amb els anys que em queden de vida»… i li’n quedaven gairebé trenta. Aquests apunts de què parla, sota el títol genèric de Journal de demain «ja que molta part està redactada en francès» (p. 177) se situarien en l’aspecte més estimat per Lladó, el del pensament: «La filosofia és el meu fort» (p. 173). Malauradament, deuen romandre inèdits… quaranta anys després.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
