- Foto: EL PERIÒDIC
Una festa com la d’avui es presta a la meditaciò interna: però fa una certa angoixa parlar d’un mateix. Despullar l’anima. Posar a narrar per ordre no d’un mateix de les circumstàncies del calendari. En una jornada com aquesta, no fa massa anys, tots estavem obligats a «visitar Monuments». O sigui recórrer totes les Esglésies de cada lloc per recordar la passió de Crist. Els altars dels temples estaven tapats amb texitis morats, tambè les estàtues i només era visible el Tabernacle ple de veles i flors. De petit eren dies per estudiar la Història Sagrada. Una mena de narració infantil sobre la Bíblia en la que el temor sobresortia sobre el llenguatge de l’amor entre els humans i que importava més la crucifixió que el propi sacrifici que es deia feia Déu per a tots nosaltres amb la crucifixió. Amb els anys vaig deixar de costat el llibre d’obligat estudi a l’escola i va ser l’escriptor Giovanni Papini el que m’il·lustrava sobre aquest esdeveniment de la Setmana Santa, en la que tot quedava parat, la música a les ràdios era sacra o com a minim clàssica –una delícia que nomes durava unes jornades– i les sessions de cinema eren peplums cinematogràfics sobre temes bíblics. També en aquest sentit vaig passar del Rei de Reis o Els Deu Manaments a L’evangeli segons Mateu”de Passolini, que em deia moltes més coses que totes les altres pel·lícules juntes.
Ara mateix la imatge que tinc dels jueus –de petit portava un carrau que amb el seu soroll em deien que els matava– és molt diferent i penso que els palestins tenen un Via Crucis mes fort que el d’ells. Malgrat tot, és imposible oblidar el Shoah com el fet històric del segle XX més horrible de tots els que s’han produït i que convé tenir sempre molt present.
La lluita de les cultures, però sobretot de les religions ha canviat la fesonomia de les persones i recordant Humberto Eco podríem dir que som vanidosos com els espanyols, ignorants com els croats, àvids com els llevantins, ingrats com els maltesos, insolents com els gitanos, bruts com els anglesos, untuosos com els calmucs, imperiosos com els prussians i maledicents com nosaltres mateixos que només salvem de l’ira eterna a la nostra persona. Encara ara la guerra de les religions està deixant massa víctimes i segueixen essent la pitjor de totes les passions que es puguin produir.
Avui desitjaria que aquesta festivitat i les jornades que l’envolten fossin com el gran vent de renovació voluntària de les coses per millorarles. Un any més, però, acabarà com un simple siroco del desert que adormirà de nou les consciències. És igual que escoltem la saeta a les processons, Les dances de la mort o el repic dels tambors. En altres llocs podrem ecoltar el mujadhin musulmà demanant oració o el discurs dels popes del pensament amb el seu discurs apocalíptic. La religió segueix empenyent a les guerres i matances d’infidels i això serveix per a cristians, musulmans o altres idòlatres que ens obliguen a anar Déu sap on a fer Déu sap el què. Les guerres actuals no són revolucionàries, almenys no totes, perquè víctimes de les lluites estan perdent el sentit de la vida.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
