Aaron Pérez és Investigador i Professor de Biologia Vegetal a la Universitat de Barcelona (UB). La seva línia de recerca principal consisteix en l’estudi de patrons de distribució de plantes vasculars i briòfits a les molleres pirinenques. També ha participat en diversos projectes florístics als Pirineus i en nombroses campanyes d’herborització. A més, treballa en l’elaboració de cartografia d’hàbitats Corine i de vegetació en els projectes del grup de recerca. Pérez va assistir la setmana passada a les Trobades de Flora i Hàbitats Naturals dels Pirineus celebrades a Andorra, que compten amb el suport d’Andorra Recerca i Innovació i el Comú d’Encamp. 

–En què consisteixen les trobades a les quals ha assistit?
–Aquestes jornades giren al voltant de les tasques que diferents grups d’investigadors i gestors estan fent en el marc dels Pirineus en un sentit ampli. D’aquesta manera, s’expliquen els projectes per fer-los coincidir amb les pròximes convocatòries Poctefa, que són les recerques que subvenciona la Unió Europea, a la zona del Pirineu i de manera transfronterera. L’objectiu és buscar la manera que els diferents projectes siguin transversals i que hi hagi més cooperació.

–Com valora la col·laboració  transfronterera actual?
–Suposo que és millorable, però respecte a fa vint anys, hem anat molt més a col·laborar entre andorrans, francesos, catalans i la resta de comunitats autònomes espanyoles, però ens quedaria Aragó i Navarra. Per tant, probablement la col·laboració és encara insuficient.

–Per la seva banda, quin projecte ha presentat?
–Jo vinc a presentar les feines que hem fet en els últims anys en el marc de diferents projectes LIFE, que subvenciona la Unió Europea (UE), els quals estan encarats a la gestió i la conservació de sistemes humits, aiguamolls de muntanya o molleres. Estem implicats en un grup molt gran, i fem treballs que abasten estanys, rius i col·laborem amb limnòlegs del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) de Blanes especialitzats en aquests temes. Al nostre projecte li queden ara quatre anys per finalitzar, però mentrestant n’anem fent d’altres. 

–Podria avançar si ja tenen algun resultat dels treballs?
–Aquests projectes estan començant ara i, bàsicament, hem plantejat el seu inici. Com que es tracten de muntanyes, sempre treballem a l’estiu,  i tot el que hem fet és el plantejament general. Sí que fruit d’altres projectes LIFE anteriors, hem pogut identificar les principals amenaces que pateixen les muntanyes. Algunes són naturals, i són molt conegudes, com la baixada de les precipitacions a l’estiu i l’increment de les temperatures, que tot això ho podem englobar dins del canvi climàtic, i que provoca uns canvis en els ecosistemes de solució complicada, perquè no depenen d’un gestor. I després n’hi ha uns altres, que també són difícils de solucionar, tot i que és possible, perquè depenen de la gestió dels espais naturals. Un d’aquests problemes és la sobrepastura, especialment de vaca i cavall, que en el cas de les molleres és accentuat als estius, especialment en confluència amb el canvi climàtic, que provoca l’assecament de les pastures i que el ramat visiti encara més els fons verd i humit de les molleres de muntanya. I després, hi ha altres fenòmens com la regulació hidrològica de les preses hidroelèctriques, que aquest és un tema conflictiu, perquè genera energia sostenible, però alhora tenen un vessant més negatiu pels sistemes naturals. Finalment, cal esmentar un fenomen global, també relacionat amb el canvi climàtic, que és la penetració d’arbres i arbustos a les pastures, i en el nostre cas ho observem a les molleres, on també passa.

–Sobre el canvi climàtic, estem en un punt de no retorn?
–En les nostres investigacions no estaríem capacitats per dir-ho. El que sí que veiem és una contracció dels sistemes de molleres, que ja són petits als Pirineus. El que també detectem és que la suposada migració de les espècies a més altitud no és probablement una solució, perquè la conca que rep l’aigua, que és la que acaba aportant el nivell fred en les molleres és més petita en altitud, simplement perquè els pics i la conca de recepció d’aigua són cada vegada més estrets, de tal manera que els sistemes d’altitud tampoc podran servir per donar un hàbitat favorable per les espècies que ara viuen cap a cotes més baixes, i és possible que ens encaminem en un sistema de contracció de l’espai disponible d’ aquests ecosistemes humits. Ja veurem si té retorn o no, tot i que això encara no m’atreveixo a dir-ho.

–Quin efecte té per a les espècies amenaçades?

–Jo puc parlar més de les espècies vegetals, i aquestes es troben immerses igual que tota la resta en processos de canvi i d’adaptacions locals. Arran d’aquests problemes, hi ha moltes espècies que segurament veuran concreta la seva àrea de distribució, les seves poblacions es veuran minvades... Però això també és un tema de debat, perquè existeixen adaptacions locals de les espècies i capacitat d’adaptació a medis canviants. Tal com ho veiem, probablement anem cap a una reducció de les poblacions i dels individus d’espècies amenaçades, però també hi ha un bri d’esperança en el sentit que poden haver-hi adaptacions locals i potser es poden afavorir des d’una gestió activa. 

–Quant tarda una espècie a adaptar-se?
–Depèn molt de l’espècie. Un arbre viu molts d’anys, però hi ha espècies que viuen un sol any; dependrà molt d’això.

–Quins són els reptes actuals de les regions de muntanya?
–Enfrontar-se a tots els canvis ambientals i socioeconòmics. Les formes de pastura han canviat molt, i hi ha un sistema tradicional que s’ha enfonsat. Aquestes noves maneres de pasturar tenen les seves conseqüències en els ecosistemes i s’hauran d’ajustar amb els fenòmens climàtics dels pròxims estius i potser del llarg de tot l’any, que acabaran determinant les dinàmiques en els ecosistemes i de tothom que intervé, no només en la ramaderia, sinó en les estacions d’esquí, per exemple.

–Elabora cartografia d’hàbitats Corine. Què són?
–Els hàbitats Corine va ser una iniciativa de la UE per estandarditzar tots els noms de comunitats vegetals a escala europea. Això implica un esforç molt gran pels que ho van fer. La seva aplicació a un territori tan ampli i tan divers com la UE implica una simplificació que els diferents estats o comunitats autònomes van haver d’adaptar. En el cas de Catalunya, es va fer una adaptació a la Universitat de Barcelona, amb la qual vaig col·laborar, i va ser aquesta adaptació la que es va fer servir a Andorra per fer uns mapes semblants. 

–Li agradaria fer una reflexió final?
–Vull animar a intervenir en la major part que ens sigui possible a revertir els efectes negatius dels usos tradicionals del paisatge, i en els efectes negatius que de forma indirecta causa l’escalfament climàtic sobre les molleres, entesos com la desforestació o la penetració d’arbres i arbustos en els sistemes de pastura, que afecten, al capdavall, a tot el sistema tradicional de funcionament de la muntanya.