Entrant en el final de la legislatura i de l’any 2022, la ministra d’Educació i Ensenyament Superior, Ester Vilarrubla, repassa les accions més destacades dels últims anys, posant èmfasi en aspectes com els canvis provocats per la pandèmia, la carrera professional dels docents i les noves tecnologies. Alhora, debat sobre la relació entre alumne, docent, família, ministeri i societat, diferents cercles que treballen conjuntament per definir uns valors compartits des de la infància.

–Com valora les accions que s’han dut a terme des del ministeri durant els últims quatre anys?
–Del primer full de ruta que teníem en començar la legislatura al que hem hagut de fer, a ningú se li escapa que ha estat un gran canvi. Al cap de pocs mesos de començar el curs l’1 de setembre de 2019, va arribar una pandèmia. Per tant, vam haver d’abocar tots els nostres esforços per gestionar-la. I el balanç que en faig és molt positiu. Agraeixo la feina que s’ha fet des de tot el personal dels centres per mantenir les escoles obertes. Potser la covid va ser una oportunitat per tornar a posar l’educació com a un bé essencial. No és tan fàcil educar i ensenyar, i aquesta feina que es fa a les aules, de cop va haver de traslladar-se a les cases. Així, les famílies van poder observar de molt a prop el seu valor. Moltes persones ja el tenien, per sort, però es va reforçar. Les escoles van esdevenir un espai molt segur, que això també és molt important, espais que no només eren necessaris perquè els nens, nenes i joves del país hi anessin, sinó que a la vegada, tothom estava tranquil gràcies a molts protocols i esforços econòmics humans. Per sort, gairebé ho hem oblidat, però encara puc sentir el cansament que tots plegats vam haver de fer en aquells moments. Tot i així, hem pogut tirar endavant tots els reptes d’aquesta legislatura.

–S’ha quedat alguna cosa per fer en aquests últims quatre anys?
–En algunes coses hem hagut d’anar més tard, o les vam haver d’ajornar, sobretot projectes que implicaven molta presencialitat. Però arribem al final de la legislatura, i jo diria que els objectius que havíem anunciat estan majoritàriament aconseguits.

–Com s’ha transformat l’Educació després de la pandèmia?
–En el sentit d’oportunitat. Abans, potser hi havia situacions a les quals no havíem previst que podíem donar resposta. Per exemple, davant d’un alumne que durant molt de temps no pot venir a l’escola per una malaltia o per un impediment concret, abans només podia arribar-li el material. Ara, podem connectar més fàcilment amb ell i tenir aquesta presencialitat virtual com a molt normalitzada. Després, ha esdevingut una oportunitat quant a les competències digitals. L’any 2012 es van introduir les tauletes, i els alumnes ja va haver d’informar-se una mica sobre les noves tecnologies, però no s’havien format tant. Amb la covid, però, vam haver de facilitar molts cursos d’eines digitals i van tenir molt d’èxit. I també per a les famílies, perquè van veure que necessitaven certs coneixements i acompanyar-los, sobretot als més petits. Aquest canvi de transformació digital que ja hi havíem apostat com a país encara es va posar més en valor, i qui no s’havia sumat, va haver de fer-ho  sí o sí.

–Comentava que no és fàcil educar i ensenyar. On està el límit dels docents en aquest sentit?
–Jo penso que educar, eduquem tots, fins i tot de manera inconscient. Els mitjans de comunicació eduqueu, els missatges que hi pot haver com a societat eduquen... La prova està en el fet que molts cops, quan fem estudis dels hàbits de lectura, els alumnes que llegeixen més són els mateixos que veuen que a casa seva es llegeix. Per tant, potser quan el pare o la mare agafa un diari o un llibre no és conscient que està educant un hàbit de lectura, però modelitzem molt a través de l’exemple. Els docents en som molt conscients que hem de ser el model a dins de l’aula, i per això, les seves competències van més enllà de la disciplina. I no només passa per una conferència o per explicar a una presentació, sinó també a l’hora de posar exemples perquè no discriminin o de tractar a tots els alumnes de manera igualitària. Hem de tenir molt present quins són aquests valors del sistema, i el docent ser conscient que els ha de respectar i els ha de transmetre.

–Com podem, des de les famílies i la societat, contribuir a ser un millor model per aquests joves?
–Si compartim aquests valors, que n’estic convençuda que en teoria i sobre el paper, si els poséssim ara a debat, segur que els compartim. El valor de la democràcia, de la igualtat d’oportunitats per a tothom, de gèneres, de la inclusió, de la responsabilitat, del valor de l’esforç; tots aquests els compartim ben segur, però després els hem de practicar. Els hem de saber exemplificar amb la nostra feina, la nostra manera d’actuar i, per tant, crec que des de cadascuna de les professions i les accions, tothom ha de pensar quin és el missatge que transmetem als joves. Per exemple, quan es va a qualsevol competició esportiva, l’exemple que poden donar els adults és com s’adrecen als jugadors, fins i tot quan juguen els seus fills. Això també educa, o deseduca. Si et dediques a animar a l’equip estàs educant, reforçant, motivant. Però si al que et dediques és a insultar al contrari, no estàs educant en el respecte. Crec que les famílies tenen la clau més important en l’educació dels fills. Els valors més importants, jo crec que a tots nosaltres ens els han transmès des de casa. I l’escola ha de tenir aquest efecte d’oportunitats per a tothom, independentment de la família de la qual vinguis, per arribar a tenir les mateixes oportunitats a la vida d’estar format i d’aconseguir els teus reptes professionals.

–Influeix molt el que passa fora de l’escola...
–De fet, fa poc temps vam presentar amb Unicef i amb l’ARI un estudi sobre l’ús de les pantalles, i la relació directa del treball de la família i el bon ús que en fa era altíssim. A l’escola, tots els alumnes fan servir les eines digitals, i a la Segona Ensenyança és obligatori tenir una tauleta. Però això no vol dir que després tinguin males pràctiques. Aquestes estan quan no hi ha cap control parental, o quan els pares fan servir el mòbil durant els àpats. Significa això que menjar amb el mòbil porta més conseqüències negatives? No, vol dir que si l’utilitzes mentre menges, l’estàs fent servir tot el dia, i que no hi ha cap control. En aquest sentit, si l’exemple que dona el pare quan el nen o la nena li pregunta una cosa és espera’t un moment que he de contestar al WhatsApp, estem transmetent aquesta necessitat i importància en els dispositius. A més, hi ha joves menors d’edat que estan fent servir la pantalla pel joc, la part de pornografia, fins i tot per tenir contactes amb desconeguts, que poden ser molt preocupants. Hem de treballar molt conjuntament amb les famílies, ja que l’objectiu de la família i de l’escola és el mateix, que el seu fill se’n surti el millor possible a la vida en tots els sentits. Per tant, hem de ser aliats.

–Com es pot treballar des de l’aula per reduir el mal ús de les pantalles?
–Ja es fa des de fa temps. El treball dels dispositius a les escoles no només és com a eina de treball, sinó també s’educa en els riscos que hi ha. Però ho hem de fer més. Ara estem treballant molt amb la ciberseguretat, amb formacions als docents com a tota l’administració, però als professors els afegim la direcció de com transmetre aquests coneixements als alumnes. Ara estem pensant en un pla més integral per treballar amb les famílies, les associacions, els mitjans de comunicació, per com entre tots podem sumar perquè els joves siguin més conscients dels riscos davant del mal ús de les tecnologies. La tecnologia per si sola no és dolenta, és el mal ús que en puguis fer. 

–Quin és el major repte que tenen al ministeri pel que fa als docents?
–El repte més gran amb els docents, com sempre, és seguir-los acompanyant. Són els que estan a les aules, davant dels alumnes i en contacte amb les famílies. Per tant, ells són els que fan la feina directa, i la responsabilitat del ministeri és acompanyar-los, tenir els edificis preparats, la connectivitat al màxim de funcional possible, les millors condicions laborals, que hi hagi bon clima de centre, bons equips directius que liderin... Això és acompanyar. És una paraula curta, però que té una connotació des de l’àmbit més material. Com totes, és una professió viva, cada vegada es fa més recerca i sabem més com ensenyar. El component emocional cada vegada és més present, o les diferents intel·ligències, per exemple. El nostre repte també és reconèixer aquesta feina. I aquest reconeixement passa per la carrera professional.

–El Govern ha anunciat un increment salarial que també influeix en els funcionaris i, per tant, els docents. Com ho valora?
–La puja salarial és adequada i estic d’acord que s’hagi fet. Estem parlant, d’una banda, de l’IPC que pugui haver-hi i que, per tant, va lligat a la millora del nivell de vida, tot i que els funcionaris tindran el mateix poder adquisitiu. D’altra banda, ve a respondre una demanda de fa molt temps, que és que les graelles salarials s’havien quedat estancades durant molts d’anys. Això ho notem perquè a vegades hi ha treballadors a l’administració, no només al ministeri, que marxen perquè no som prou competitius a nivell salarial. I és una pena perdre talent en aquest sentit, perquè el Govern també n’ha de tenir molt si volem donar bon servei al ciutadà.

–Fa molt temps que els professors demanen desenvolupar la carrera professional horitzontal. Com s’està avançant en aquest aspecte?
–La carrera professional és molt important. Jo en soc una gran defensora i, al final, la Llei de la funció pública la defineix també la Llei del cos d’educació. Dit això, una cosa és la carrera horitzontal i l’altra la carrera vertical. La carrera vertical, fins ara, si bé segur que es pot millorar, dona l’oportunitat perquè un treballador que vulgui canviar de ser docent a ser cap d’estudis, director o inspector, pugui fer-ho. Tanmateix, hi ha moltíssima gent que no vol canviar de lloc de treball, perquè li agrada molt la seva feina, sigui ser docent o cap d’estudis. Però dins del mateix lloc de treball, tots sabem que hi ha gent que ho fa bé, gent que ho fa molt bé, i gent que ho fa excel·lentment. Hi ha una progressió molt àmplia. Per tant, si aquests docents no fan bé la seva feina, l’Administració té mecanismes com els acompanyaments de millora, els plans de formació o fins i tot els expedients disciplinaris per corregir-ho. Però si un docent ho fa molt millor que el seu company, també se li ha de poder reconèixer. I aquest reconeixement, que el fem verbalment, no és suficient, ja que ha de passar per un reconeixement salarial. En aquesta línia, per ara hem presentat la carrera professional als docents i els hem explicat com es pot progressar i com poden arribar a passar del grau inicial, al consolidat i a l’expert, que és a través d’una avaluació de competències.

–Com s’ha de lluitar contra l’abandonament escolar?
–Un dels grans reptes és que no hi hagi abandonament escolar. Segur que tots estem d’acord que per millorar un país hem de millorar la formació dels seus ciutadans. Augmentar l’edat d’escolarització és una bona aposta, i seguim convençuts d’això, però si només fem una llei per augmentar l’escolarització fins als 18 anys i prou, no estem fent res per l’alumne que està desmotivat, que ja ha renunciat a continuar avançant, que no encaixa amb el sistema educatiu actual, perquè només li allargues l’agonia d’estar en un lloc on no està motivat, on no se sent a gust... El que hem de fer és diversificar els itineraris, que és el que estem fent. Per això, en aquesta legislatura vam crear la Formació Professional Inicial, que és professionalitzadora però amb una exigència de competències diferents. També hem canviat com s’ensenya a aquests alumnes, oferint-los menys classes teòriques de matèries en concret, i centrant-nos més en aquella professió que volen fer, de manera molt més propera a l’empresa. Per ara, ja hem aconseguit que 60 alumnes que haurien marxat a treballar o a ni treballar ni estudiar, pugui continuar formant-se. En un futur, quan tinguem aquesta certesa que tothom pot seguir un itinerari, lluitarem per l’obligatorietat.

–Per acabar, segons una enquesta recent, un de cada quatre estudiants afirma que ha patit assetjament escolar. Com estan treballant per evitar que passin aquestes situacions?
–Aquest és un dels reptes més importants a treballar. Ara hem creat uns grups de treball en què hi ha representants de tots els sistemes educatius i llocs de treball per revisar el decret contra l’assetjament escolar i veure quines accions hem de fer o quines no s’han implementat prou bé. Després, hem de diversificar els canals per fer les denúncies. Fins ara, el protocol deia que l’escola ha d’alertar, però vam veure que a vegades els pares volien arribar a nosaltres, per això vam crear un telèfon directe. Amb tot, m’agradaria treballar molt en la prevenció i invertir en formació, recursos, o en el que calgui per educar des del respecte, amb aquests valors de no violència, de no maltractament , d’acceptar les diferències com una oportunitat i no com un motiu de conflicte.

–I això passa per treballar la salut mental...
–Sí, i a l’assetjador també l’hem de tractar, perquè si assetja és perquè hi ha alguna cosa que no funciona a nivell emocional o perquè hi ha alguna mancança que hem de tenir en compte. Això no justifica que assetji, però ha d’haver-hi algun motiu que s’ha de treballar perquè cada vegada hi hagi menys necessitat d’assetjar.