Un núvol de persones s’agrupa a la plaça de la Casa de la Vall cap a les 12.00 del migdia del 2 de febrer de 2018, exactament 25 anys després de l’aprovació per unanimitat al Consell General del text de la Constitució andorrana. Es tracta d’una cinquantena de persones, entre antics consellers del període constituent andorrà i representants dels coprínceps de l’època: Jean-Yves Caullet per part del president François Mitterrand i Nemesi Marques, de la banda del bisbe d’Urgell. 

A molts pocs metres d’aquell mateix escenari, el 1993, 28 consellers van apostar junts per la Carta Magna que assegurava la sobirania d’Andorra a l’escenari institucional i dipositava tot el poder polític en el mandat democràtic del poble. Ahir era un dia fred però assolellat i acompanyat d’una bucòlica borrufa que dansava amb l’aire d’aquí cap allà, com ho feien els braços dels 50 consellers que van formar part dels anys claus de gestació de la Constitució andorrana entre el 1991 i el 1993 mentre abraçaven, amb somriures sincers, antics companys de l’època. 

Els grups de conversa són efímers, ja que els consellers tenen pressa per saludar tothom, però de tots se’n desprèn una satisfacció generalitzada per haver aconseguit una maquinària d’Estat que emana de la Constitució capaç de suportar totes les anades i vingudes, els pitjors i els millors moments dels darrers 25 anys al país. «Vam treballar perquè fos una Constitució duradora, aquesta era la intenció, però ningú sabia molt bé, a l’hora de la veritat què podia passar», va reconèixer un dels síndics del període, Jordi Farràs. Hi havia també una altra reflexió generalitzada a l’ambient, aquesta més agredolça o potser forjada també amb el pas del temps que ens fa mantenir més vius els bons records que els dolents. «Va ser una època d’unió, de lluitar plegats per un únic objectiu i crec que també de més humilitat que ara», va considerar Josep Maria Beal, un altre dels síndics del període constituent.  

«Érem com una família, com una família», se sent a dir repetidament des de diferents grups amb alegria. I bé, com les famílies, aquests consellers també van tenir moments de tensió fa 25 anys. Sense anar més lluny, ha passat a l’imaginari històric del país i ja es barreja realitat amb una certa atmosfera llegendària a l’hora de parlar de l’anomenada nit dels ganivets llargs, una denominació, per a alguns, exagerada en ser homònima a una tràgica nit de l’Alemanya nazi. 

En qualsevol cas l’1 de febrer de 1993 no va ser una nit fàcil per a molts dels que ahir s’aplegaven a la plaça de la Vall, ja que van témer que prop de dos anys de negociacions tripartides entre la Comissió Constituent i representants dels dos coprínceps quedessin només en intencions a causa, sobretot, de les desavinences per la representació territorial.  Afortunadament, els rictus d’ahir denotaven una vigília més tranquil·la. 

El profund canvi que per a la societat andorrana va significar la Constitució va ser capaç de deixar pel camí durs enfrontaments que van portar a una època de relativa tranquil·litat. Fa un quart de segle Andorra es va plantejar que el país havia d’evolucionar i afrontar uns canvis estructurals per relacionar-se, de ple dret, amb l’entorn internacional. Suposarà l’acord d’Associació amb la Unió Europea una fita de les mateixes proporcions que celebrarem d’aquí a 25 anys? Només el temps ho dirà. 

El que és cert és que Andorra va entendre el 1993 que no podia romandre impassible davant d’un entorn canviant i un món cada vegada més petit i així ho van recordar ahir aquests protagonistes de la història recent del Principat, alguns d’ells encara actius en la política del país, uns altres ja retirats d’aquesta. 

En aquell moment, asseguren els consellers, va ser difícil explicar la importància de la Constitució als sectors més conservadors de la societat andorrana i a les persones de més edat, avui en dia, ningú s’imagina ni desitja un país sense Carta Magna.