Tristesa deu ser un dels personatges més entranyables que la indústria cinematogràfica ha creat en els darrers temps. Ens ocupa un dels personatges d’Inside out, una de les últimes i més exitoses produccions de Pixar, empresa que, malgrat associar-se de manera automàtica amb el gènere infantil, es marcava amb Del revés (traducció al català del títol del film) un punt entre la comunitat adulta.
Quin espectador no es va fer una imatge sobre els seus propis ‘alegria’, ‘tristesa’, ‘por’, ‘ira’ i ‘fàstic’ (i hi va afegir de ben segur mil i una sensacions més)? Sí, és una pel·lícula per a nens. Una pel·lícula però que desperta quelcom dins dels que ja no ho són tant i que es mou entre la joia i la nostàlgia de tenir primordialment cinc formes de veure la vida, una coctelera estranya plena de pensaments que en més d’un cas acaba servint llàgrimes (ja sigui d’alegria o no tanta); si més no, una baralla interna com les que precisament es reflecteixen en aquesta comèdia.
No és llunyana –de fet es va estrenar als Estats Units encara no fa un any, pel que més aviat és recent–, però fem memòria i posem-nos en context. Pete Docter parteix, per donar contingut a aquesta filmació, de la figura d’una nena. Una nena que, de fet, no s’inspira en ningú més que en la pròpia filla del director: els vaivens anímics de la incipient jove i l’intent de posar-se en la seva pell per comprendre-la el van conduir justament a voler respondre de forma literal la pregunta que es deu plantejar tot progenitor d’adolescent: «Què li passa pel cap?».
Les cinc personetes interiors que conformen el teixit mental de la Riley Andersen són el punt focal de la narració, però l’aparició d’aquestes figures que conformen la consciència es reprodueix igualment en els caps dels adults que apareixen a la pel·lícula, provocant entre els que es troben a l’altre costat de la pantalla moments de complicitat i intercanvis de cops de colze acompanyats per assentiments constants, sentint-se completament identificats i aprofitant l’avinentesa –no ens enganyem– per deixar anar alguna picada d’ullet si la visualització es fa en parella. Recordem, si no, el sopar després de la primera jornada d’escola de la nena i l’aparició dels trets característics tant del pare com de la mare: els del primer estan calmats i tranquils, perduts en els seves coses mentre la segona intenta controlar la situació i no es mostra sobtada per la desconnexió del marit. No hi ha sorpresa però sí aquella sensació que es transmet de forma sublim a la pantalla amb els pensaments de la mare recordant el pilot brasiler que va substituir pel seu home.
Les personetes interiors d’una servidora se’n van per les branques. Tornem a la trama. El cas és que el film narra, a l’inici, el creixement d’una nena i, amb el físic, també el de les emocions. L’apogeu arriba en començar-se a endinsar en la temuda època adolescent, quan l’alegria i la tristesa que fonamentaven la seva essència es veuen complementades per altres sensacions. Si no en tenia prou amb aquestes noves aparicions que no controla, la situació es veu agreujada per canvis substancials en la seva vida.
El trasllat de la seva natal Minnesota a San Francisco, deixant en la primera la seva zona de confort i amistats per passar a una segona on, amb 11 anys d’edat, no s’acaba de sentir integrada i veu, a més, com la seva unida família passa a no ser-ho tant, s’afegeix l’evolució de la seva forma de pensar, la descoberta de nous sentiments com són el fàstic i l’ira. Amb tot, la successió d’esdeveniments van prenent la forma de boles daurades que representen els records i que es van emmagatzemant, dia rere dia, en una mena de laberint-biblioteca. És aquí on anirà a parar la seva personificada Alegria, acompanyada per la Tristesa.
En el seu primer dia d’escola a la nova ciutat,el seu habitual optimisme es veu enterbolit. El pensament central de la Riley, caracteritzat fins aleshores per l’optimisme, s’enfosqueix progressivament, arribant a la grolleria. L’Alegria i la Tristesa són qui s’encarregarà que tot plegat no destrueixi una mena d’illes forjades al llarg de la vida de la nena i que contenen valors com el de l’amistat o la família. Bé; l’Alegria se n’encarregarà, arrossegant –literalment– la Tristesa i tot deixant al càrrec de la seu central de la ment a la Por, l’Ira i el Fàstic. Els tres sentiments que, certament, solen caracteritzar un preadolescent.
Tenint en consideració que es tracta d’una pel·lícula pensada per als més petits, no és spoiler avançar que l’Alegria se n’ensurt. No és tant per a nens, però, el transcurs del viatge fins a retornar la Riley el somriure. El viatge constitueix en sí una lliçó de vida, a la que el públic va donant el vistiplau a mesura que es desenvolupa.
L’amic imaginari de la Riley, una espècie d’elefant metamorfosejat amb un gat i un cotó de sucre que li confereix un color rosat anomenat Bing Bong, les ajuda en el trajecte fins a recobrar la joia de la nena, a més de noves facetes fins aleshores desconegudes com són la característica vergonya dels nostres mateixos pares (i la vergonya que ens entra en pensar com vam tractar els nostres durant la nostra pròpia adolescència) o un nou sentit del ridícul que inclou l’obsessió per la moda, com a exemple paradigmàtic.
El text es fa curt i encara no s’han esmentat moments com el de la Tristesa tirada pel terra i les ganes que desperta d’anar i abraçar-la, així com convida fins i tot a fer un canvi d’actitud, a pensar que podem amb tot. I el moment en què la nena menja gelat i la ment sencera es glaça: no hi ha una gran reflexió al darrere, d’acord, però la sala al complet del cinema riu. Fins i tot els crèdits finals són bons: recorden els pensaments de la professora a la vora de la desesperació? I els del conductor d’autobús? Per no parlar dels paral·lelismes que s’estableixen entre les ments dels homes i les dones. La cosa dóna per a xerrar durant hores.
Inside out s’acaba convertint en una lluent bola del record daurada dins de la memòria particular de cada espectador. Un excel·lent entreteniment en aquells moments en què la nostra pròpia Tristesa treu de polleguera l’Alegria que hi ha dins de les nostres ments.
