Foto: TONY LARA

¿Però què és en concret literatura andorrana? Aquesta pregunta pot ser de resposta òbvia o retorta. ¿Volem dir el mateix si preguntem què és literatura catalana? O literatura italiana? I literatura santmarinesa”…? Un Estat pot tenir una o múltiples tradicions literàries, com succeeix a França, Espanya o Itàlia. Igual com una llengua, que també pot tenir-ne més d’una: mirem la diferència de les lletres en espanyol de Mèxic, Guinea Equatorial o Filipines. Són ben distintes, i a pesar que es remuntaran en els seus orígens lingüístics als primitius testimonis, l’evolució de les seves cultures farà impossible un estudi conjunt.

Dintre de l’àmbit de la nostra llengua, hom ha sempre valorat una cohesió sobresortint. Tanmateix, i malgrat pertànyer al mateix Estat (la Corona d’Aragó o el Regne d’Espanya), hi ha moments que a Catalunya i a València les tradicions literàries no han anat plegades. D’ençà del segle XVIII, i més encara al XIX, assistíem a models prou divergents. ¿Quin era el cas de la literatura andorrana? ¿Sota quin aspecte l’hem de contemplar: el nacional/estatal o el lingüístic? ¿O des d’un altre més general que pugui servir-nos com a graella per a l’estudi d’altres territoris en semblants circumstàncies? ¿O no aprofitar cap dels dos i hem de recórrer, com han fet els estudiosos, a paradigmes innovadors per complet?

La magra producció escrita al Principat d’Andorra, i els bots de segles entre una obra i una altra, podrien fer dubtar sobre si hi ha literatura rellevant i, fins i tot, sobre si hi ha literatura. Però aquest problema també existeix a d’altres territoris pirinencs: l’aragonès, per exemple, té una abundant producció medieval (segle XIII) i després, fins del segle XIX, només ens ha quedat el nom de cinc poetes i un nombre de poemes que es poden comptar amb els dits. Això requereix una resposta. D’una llengua protobasca hi ha alguna inscripció de l’època romana, i no torna a haver cap altre testimoni fins a un mil·lenni després. L’aranès també necessita d’una estructura acomodada a la seva peculiaritat per tal de no fer el seu estudi sobrer dins el gascó.

Per a la literatura andorrana, hem de basar-nos en el que és andorrà. Vull dir, redactat amb voluntat de ser andorrà. Dono exemples: el nostre himne, escrit pel copríncep episcopal nascut a València Joan Benlloch i Vivó pertany a la literatura andorrana; ara bé, els poemes de Vicent Andrés Estellés, també valencià, sobre Andorra no formarien part del nostre corpus. D’altra banda, el Llibre del Consell de la Terra, text no estrictament literari, forma part de la literatura andorrana igual com forma part de la basca una brevíssima carta administrativa de Matxin de Zalba del 1415. La tasca de l’historiador de la literatura serà enfilar totes aquestes dades per fer-ne una obra coherent i homogènia.

La literatura andorrana és l’escriptura d’Andorra en la llengua d’Andorra amb voluntat andorrana, no pas la literatura sobre Andorra (els viatgers), per a Andorra (els admiradors) o des d’Andorra (els escriptors en francès, espanyol o portuguès).

Caldrà, és clar, la recerca d’una genealogia plausible, però si en compte d’aïllar i implementar els textos que ens queden, juxtaposem obres sense massa criteri, crearem un bosc atapeït que deixarà impracticable el terreny encara verge de la nostrwa literatura, la veritable: la d’Andorra H.

Filòleg i escriptor

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.