Foto:

El dia 2 d'agost de l'any 1898, es reuniren a Berga tres viatgers, vinculats al Centre Excursionista de Barcelona, per tal d'emprendre un recorregut des d'aqueixa capital de la comarca del Berguedà, fins a Castellbò, a l'Alt Urgell. La distància en línia recta no arriba als 100 km, però aquesta es dilata si el propòsit és passar per la seu bisbal, allargar-se fins a les Escaldes, entrar de nou a Catalunya per Civís, visitar l'ermita de Sant Joan de l'Erm, i d'ací enfilar l'última secció del trajecte fins a la destinació prevista. Era estiu, eren en vacances, evidentment tots barons, i decidiren posar-se en marxa el dia 4 d'aquell mes d'estiu, després d'haver aprofitat per a recórrer els voltants del lloc d'aplec. Es llençaren al camí cinc expedicionaris: el metge Cristòfol Fraginals, el fotògraf Joan Vivé, el seu germà Jaume Vivé, l'empresari Joan Misses, i Ventureta, un noi a mode de xerpa, la funció del qual era fer de guia i portar l'aparell fotogràfic. Des que surten del seu punt de partença fins a la frontera que marca el riu Runer, transcorren tres dies. Penetraran diumenge 7 en territori andorrà, després d'haver pernoctat a la Seu d'Urgell. Al nostre país, dormiran a soles una nit, a la capital, i a l'endemà n'eixiran per la perillosa senda que travessa cap al sud-oest la parròquia laurediana. L'esmentat Civís i l'ermita pirinenca seran les dues darreres fites abans d'arribar a llur destinació prevista i, amb més celeritat ja, a «lo tren que ens condueix a Barcelona» (p. 32).

Per a desgràcia nostra, aquell recorregut estiuenc no fou un viatge iniciàtic per a cap dels participants, o almenys ningú d'entre ells no va tenir la possibilitat d'expressar-ho i llegar la seva experiència a qui, pocs anys més tard, pujaria i baixaria d'aqueixos indrets amb la comoditat dels vehicles a motor. Possiblement ens costa, més d'un segle després, copsar el que significava aquella transició dels viatgers/aventurers als excursionistes de cap de setmana o de càlida estació, tot i que guies de viatge o plànols de camins existeixen des de fa dos milers d'anys, com a mínim. De tots els qui participaren en aquella excursió, era sens dubte Cristòfol Fraginals el qui més relleu social, d'alta burgesia, tenia en la societat barcelonesa del seu temps. En el període d'entre segles, ens el trobem participant de forma activa en nombroses associacions: el Centre Excursionista de Catalunya, la Lliga Regionalista de Barcelona, l'Ateneu Barcelonès, l'Associació Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, l'Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa… Fraginals fou un home que es dedicà a la fotografia, que dibuixava i que va escriure varis textos, dos d'ells, com a mínim, publicats en volum i no exempts d'una certa cura literària: Excursió de Berga a Castellbò (1899) –que és on parla d'Andorra– i Excursió a Palafrugell, Palamós i Sant Feliu de Guíxols (1900). Tot i haver nascut en aquesta darrera localitat baix-empordanesa, la seva carrera de metge l'exercia a la capital catalana, i entre llurs pacients es trobaven, entre d'altres, uns paisans seus: la família d'Agustí Calvet, Gaziel, quan aquest era un infant; Gaziel, un dels nostres prosistes més exquisits, es recordava de Fraginals, dècades després d'haver-lo conegut, amb paraules plenes d'estima: «Una de esas amables figuras del catalanismo romántico que ya se van perdiendo para siempre […] /é/l fue, quizás, el primero que en mi casa dejó de mofarse y que hasta alentó muy discretamente mi tímido amor a las letras» («El don del idioma», a La Vanguardia, 24 d'octubre del 1924, p. 5). Cristòfol Fraginals va estar casat amb Caterina Ragolta Barrera, segons informacions d'una familiar de la seva família, M. Luz Ragolta García, aparegudes en el núm. 51 de Re. Revista de Pensamiento y Opinión (juliol, 1997). Caterina, indiana i filla d'indians, va morir a Barcelona el 1887, als 30 anys, i sembla que el nostre autor va quedar devastat. Potser és fer la deducció fàcil, però a partir d'aquesta data sorgeix la seva major activitat cultural, social i viatgera (tot i que, possiblement, sense sortir mai de Catalunya), com un dic contra el dolor, i també com un mitjà de mirar cap a dintre tot mirant cap a fora. Pocs anys abans del seu traspàs, va faltar el seu pare, Joaquim Fraginals, el 1914, a Mataró. Aquesta recerca d'interioritat es troba en algun fragment d'Excursió de Berga a Castellbò: «Com em plau respirar l'aire resinós i fresc del matí que excita els sentits i equilibra els nervis malaltissos de ciutat. A vegades sembla que el meu esperit es compenetri amb l'esperit vital del bosc, i llavors sento una dolça frisança que recorre tot lo meu cos» (p. 31).

El Principat d'Andorra, però, no pareix que li agradés massa: cap particularitat de Sant Julià de Lòria, Santa Coloma ni l'esmenta pel seu nom, d'Andorra la Vella va escriure que el seu aspecte era gris, les Escaldes el va aclaparar per la quantitat de turistes que hi havia, i de Fontaneda tampoc no va tenir bones paraules: «poblet de vuit o deu cases d'aspecte miserable [que sembla] abandonat». Tanmateix, la natura sí que el va meravellar: «Des de la casa de les Valls, es domina una formosa conca d'una mitja hora d'amplada, plena d'horts i de prats, i travessada pel Valira» (p. 24), així com el senderó que prengueren per a sortir del país. Fraginals, com a bon excursionista, fa una recomanació a qui desitgi visitar el Principat: «[una] bona provisió de pols de piretrum […] que és un bon insecticida”; i també prevé, deixant només testimoni, dels problemes de restauració a les Escaldes: «Amb prou feines, trobem lloc on anar a dinar, puix les cases que en serveixen estan plenes de gom a gom», estant-ne el motiu la quantitat de «forasters, quasi tots catalans, que hi fan estada amb l'objecte de prendre els banys sulfurosos» (p. 24).

Afortunadament, Cristòfol Fraginals va deixar escrits, dibuixos i fotografies. No assoliria l'excel·lència en cap d'aquestes disciplines, però la seva producció completa mostra una Catalunya pura, al mar i a la muntanya, als conjunts prehistòrics i amb els nous mitjans de transport. Les seves obres no seran fonamentals, però sí que són un testimoni que cal no menystenir, un exemple de vida dels últims anys en què recórrer el nostre país encara significava una mica d'aventura.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.