De les lletres andorranes contemporànies, rarament hom col·legeix la nacionalitat de l’autor. Així com és fàcil d’identificar un text procedent de València, més encara de les illes Balears, i no diguem del Rosselló o de l’Alguer, la majoria dels llibres actuals originaris d’Andorra podrien ser creació d’escriptors de Reus o de Manresa. Potser ens hem acostat a un esborrat d’identitat pel que fa a la llengua si parem compte que l’idioma oficial, així com la llengua de la ràdio, la televisió i la premsa escrita, és el català oriental (barceloní); que virtualment és extinta la varietat dialectal d’Andorra, compartida amb altres contrades pirinenques catalanes tot i posseir trets particulars; i que s’ha arraconat la minsa producció en català andorrà a l’anècdota i a allò festiu o etnològic. I això ha ocorregut, paradoxalment, a l’únic Estat de llengua catalana al món, i quan altres territoris del nostre domini lingüístic (València, Balears i, en certa mesura, fins i tot la Franja) han sabut protegir característiques no només lèxiques (pronoms febles, possessius, conjugacions verbals, plurals…), que ara són d’ús comú en els escriptors d’aquells indrets i continuen propagant-se a través de l’escola i dels mitjans. Malauradament, la moda «andorrana» d’oblidar la seva/seua pròpia varietat dialectal també s’estén a les Balears o València, amb molts autors que tenen una idea «imperial», monocroma, dialectalment diglòssica i errada del que ha de ser un idioma únic. En compte de prendre com a model la convivència de llengües i dialectes de Suïssa, hom ha pres la unificació lingüística de França o d’Espanya.
A hores d’ara, d’escriptors que creen la seva obra en la varietat dialectal pròpia d’Andorra, no n’hi ha. És més, no n’hi ha hagut llevat d’aquelles dues figures de la nostra esquifida Il·lustració (Antoni Fiter i Rossell i Antoni Puig), les quals, evidentment, escrivien, dit barroerament, com parlaven. Als segles XIX i XX, les vicissituds de la literatura andorrana –engegada tantes voltes per escriptors catalans, posseïdors d’un altre dialecte– no han permès d’anar bastint una obra representativa, ni tan sols testimonial, en la varietat lingüística d’Andorra. Llevat puntualment d’una secció del setmanari 7 Dies, amb textos més o menys dialectalitzats posats en boca d’una dona gran, per contraposar-la una altra de més jove, en la premsa ni tan sols els pròcers del país s’han estimat potenciar uns trets virtualment desapareguts. Sense la introducció a l’escola d’una llengua o d’un dialecte, que pugui ser vist, per la societat en el seu conjunt, com a llengua alta, les possibilitats del seu conreu són mínimes, i fins i tot de la seva pervivència oral.
Una dels escriptores que més s’ha vinculat a la reivindicació de la parla andorrana és Rosalia Pantebre Trasfí (1952), qui a banda d’haver dedicat una monografia dedicada al nostre lèxic, El parlar d’Andorra (1997), ha mostrat en la seva producció una preocupació inusual, si la comparem amb altres autors contemporanis, per reflectir el que ja es considera l’antic dialecte andorrà. Així, encara que en llibres com Bescaran (1993) i Per temps vell, al Pirineu (2004), hom ja veu com Pantebre potencia solucions lèxiques i morfològiques pròpiament pirinenques, serà en contes com La ventureta del puial, publicat en el volum Escriptors d’avui, escriptors d’aquí, corresponent al dia de Sant Jordi de 1996, pel Centre de la Cultura Catalana, on més completa veurem la seva aposta: «Exempt de policia i de passaports, lo territori servive de refugi als quins s’escapoliven d’altres països per haver-hi comès delictes» (p. 66). Dissortadament, les negretes de la citació no són meves; i dic dissortadament perquè en el conte van marcats d’aquesta forma tots els trets dialectals distintius. És didàctic, igual com el breu glossari final, però és també la mostra més clara de la incòmoda estranyesa d’una parla que ja no és comuna per a (quasi) ningú, ni habitual per al lector. Tanmateix, a un parlant del geogràficament allunyat valencià, per exemple (i més encara d’algunes varietats valencianes, com la de La Plana castellonenca), algunes soluciones li seran ben familiars: possessiu meua/teua/seua; desinència de la tercera persona en –e: admire, acabave; desinència dels verbs incoatius sense reforçament: unixen; plural de paraules paroxítones amb –n– etimològica: hòmens; lèxic: de(s)pús-ahir… Algunes d’aquestes són més o menys admeses en l’escriptura del valencià contemporani; altres només per determinats sectors més aviat localistes. Però totes formen part de la llengua viva.
Donar preeminència en la llengua escrita a la varietat pirinenca d’Andorra del català occidental fóra dignificar la parla més verament pròpia. I que aquesta ja no es mirés amb la curiositat que ho va fer un dels nostres poetes, Rafael Tamarit, qui en el seu llibre Pinyol dolç (1972) firma el llarg poema «Lliçó moderna», passant revista a diferents trets dialectals i renyant els qui fan servir castellanismes en compte de la paraula castissa: «En quant a mots andorrans, / pel ‘Narcissus’ la grandalla, / la bringuera, el bull d’abans / que agradava a la canalla. // Diva per deia. Voliva / per volia; / ploia o ploïva per plovia / (…) // Consellers, Cònsols són títols / per ús d’Andorra. Molt bé; / als capítulos, capítols; al corregidor, veguer» (pp. 49-50).
I a la fidelitat idiomàtica dialectal, lloança.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
