Sòcia directora de NEXT Human Engineering.
www.next-he.com
nuria@next-he.com
- Foto: EL PERIÒDIC
A mi em passa a vegades que conec algú, en una entrevista, en una sala d’espera d’un aeroport, en un curs o en qualsevol context temporal, que em genera un impacte suficient com perquè, sobtadament, aquella persona esdevingui significativa per a mi. I és igual si es queda a la meva vida o passa de llarg.
Em crida l’atenció la trascendència d’una única conversa amb una persona que veig per primera vegada i segurament per última. Això passa a vegades. Persones amb qui et creues una estona, i deixen petjada. Perquè ajuden a elevar el nivell de consciència.
Dolors Vicenç. Ella és la darrera persona que m’ha causat aquesta sensació d’impacte, de persona que influeix i toca les meves conviccions profundes. La vaig sentir fa dos o tres setmanes a la ràdio. L’entrevistava el Jordi Basté, a Rac1. Ni tan sols apareix a Google, així que no li he pogut posar cara. A la Dolors, que havia tingut temps enrera un càncer, en una revisió li van trobar que s’havia reproduït i que tenia metàstasis en diferents parts del cos. No només no hi havia res a fer, sinó que li van donar unes poques setmanes de vida.
Quan de cop la teva existència té una data de caducitat d’un parell o tres de mesos, la visió del món canvia. Quan va saber aquesta realitat irreversible va prendre una decisió que em va fer sentir, de cop, admiració per aquesta dona desconeguda. Va dir: el temps que em queda de vida el vull passar vivint, i no morint. Chapeau! En acabar de pronunciar aquesta frase vaig deixar de fer el que estava fent, i de cop tota la meva atenció era rebre aquella lliçó de vida per als que ens queixem de coses que sí tenen solució.
El primer que va fer va ser fer llistes: de les persones de qui es volia acomiadar i de les que no, de les coses que volia fer abans de marxar (entre elles conèixer al Basté), de a qui deixar les seves pertinències, de com volia que fos el seu final, etc. Un cop fetes, s’estava dedicant a viure segons aquesta llista de desitjos. No tenia temps per perdre amb coses poc importants. Em va semblar una decisió impactant, alhora que difícil i intel·ligent.
La seva frase, vull passar aquest temps vivint i no morint, és d’una saviesa humana que no té desaprofitament. Estem arrelats en la cultura de lamentar el que no tenim, el que hem perdut o el que irremeiablement perdrem, i no som conscients de tot el que tenim. A vegades vivim en una distorsió de l’entorn i de nosaltres mateixos que no ens permet adonar-nos de les nostres pròpies eines i dissenyar les pròpies estratègies per a la felicitat. L’acceptació de la realitat és l’element imprescindible a partir del qual començar a construir el temps creatiu, per breu que aquest sigui.
Jo no sé com està avui la Dolors, o el temps que li deu quedar de vida. El que sí sé és que en mi és viva per sempre la seva aportació d’aposta per la vida fins i tot en les condicions més adverses. La seva actitud vital és exemplar.
Les persones importants a la vida d’algú no són només les persones properes, ho són també persones com ella, que passen fugaçment, però es queden el temps necessari perquè ens puguin deixar un impacte inesborrable, un aprenentatge significatiu per a la nostra evolució personal. Així que és magnífic pensar que qualsevol dia, en qualsevol moment, i en qualsevol lloc, apareixen aquesta mena de persones amb un regal per entregar-nos: una conversa valuosa, una abraçada, un somriure, una frase, un gest. Hem d’estar oberts i expectants per ser permeables a rebre i a viure aquestes experiències amb què ens obsequia el destí de tant en tant.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
