- El cartell promocional de la versió espanyola de la pel·lícula “Sin Compromiso” Foto: EL PERIÒDIC
L’error és creure que, com a les comèdies romàntiques, després de la inevitable crisi, arriba el final feliç. Fixeu-vos que l’esquema es repeteix invariablement en totes elles: el noi i la noia es coneixen, el noi i la noia inicien algun tipus de relació –tot i que ja es veu que la cosa petarà en algun moment, sigui perquè hi ha alguna mentida pel mig, sigui perquè un dels dos està traumatitzat per una relació anterior-, el noi i la noia tenen una crisi com a parella incipient i, finalment, arrel d’aquesta crisi, el noi i la noia s’adonen que no poden viure l’un sense l’altra. The end. Van ser feliços i van menjar anissos.
Gràcies al cine, som Madame Bovary al segle XXI. Com a mínim, en potència. En realitat, crec que ens ho prenem amb més sentit de l’humor.
Després d’aquesta introducció, entrem en matèria. Vaig anar al cine a veure Sin compromiso (No strings attached), conscient que els arguments no són nous –em torno a remetre al llibre de Jordi Balló i Xavier Pérez, La semilla inmortal. Los argumentos universales en el cine–, però que les variants són infinites. I sí, ho confesso, amb ganes que m’expliquessin, una vegada més, un conte amb happy ending.
M’esperava per entrar a la porta de la sala. Quan la van obrir, van sortir els espectadors de la sessió anterior: una parella d’uns seixanta anys, agafats de la mà, i un grup de quatre amigues, més o menys de la mateixa edat. Llavors vaig sentir que una d’elles comentava: «Haurien de fer més pel·lícules com aquesta!». Vaig somriure: definitivament, amb els anys no ens curem.
Encara que no li haguessin donat l’Oscar, la conclusió seria la mateixa: Natalie Portman és una actriu tot terreny. Des de Beautiful girls, ho demostra amb cada pel·lícula que fa. I en aquest cas, malgrat les al·lusions del guió a la seva baixa estatura –en comparació amb qui li fa de company de repartiment, Ashton Kutcher–, es menja la pantalla sencera.
Em van cridar l’atenció alguns detalls. Potser amb ànim pedagògic, la primera vegada que els protagonistes s’emboliquen –vaja, que decideixen mantenir relacions sexuals–, ella agafa un preservatiu i li dóna al noi. Una escena inusual en el cine, que no només aporta una dosi de realisme, sinó que, a més, em sembla un gest de responsabilitat.
Quan després ho vaig explicar a una companya, em va respondre: tot el contrari del que passa a les telenovel·les veneçolanes, on la protagonista sempre es queda embarassada «accidentalment». Bona observació. I això per no parlar de les malalties de transmissió sexual.
Un altre detall, que em va fer riure. El protagonista, després d’haver trucat la noia al mòbil i que ella no li contesti, rep un missatge de text amb una sola paraula: «Hola». I ell ho comenta amb els seus amics perquè no sap què vol dir exactament, és a dir, quina és la lectura entre línies d’aquell missatge, ni quina és la resposta adequada. La comunicació via mòbil, inclosos els sms i el codi compartit, o no, de trucades perdudes, és una arma de doble tall. Perquè, encara que en teoria ens facilita les coses, a la pràctica propicia malentesos.
Però el que em va fer gràcia de veritat va ser el dubte davant d’aquell «hola». ¿Quantes vegades ens hem preguntat quin era el significat ocult d’un missatge? Perquè el missatge d’algú que ens agrada, per simple que sigui, sempre té un significat ocult, ¿no? ¿Quant de temps hem dedicat a pensar a una resposta enginyosa, convençuts que la nostra felicitat futura depèn del nombre limitat de caràcters que podem encabir en un sms?
I tercer detall: hi ha una escena en què Natalie Portman s’emborratxa i, contràriament al que estem acostumats en aquest tipus de pel·lícules –una altra cosa són els drames socials–, no és una borratxa amb glamour. No és Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffany’s.
Pinzellades costumistes que aproximen la pel·lícula a l’espectador, que li permeten sentir-se identificat amb algunes de les situacions recreades i que, en definitiva, arrenquen somriures d’empatia. I així és com vaig sortir del cine, amb un somriure ensucrat i amb la dosi justa d’ironia per no acabar com Emma Bovary.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
