- Amanda Seyfried, com a Valerie, la Caputxeta Vermella. Foto: WARNER BROSS
Hi havia una vegada una nena a qui li agradaven molt els contes. Tant que, quan ja era gran i van estrenar la versió cinematogràfica de la Caputxeta Vermella (Red Riding Hood), va convèncer dues companyes de feina perquè l’acompanyessin al cine. Anaven prou justes de temps, de manera que totes elles van triar el camí més curt. Per sort, no hi havia cap llop a prop que les enredés…
Era una estrena esperada i estic convençuda que té tots els ingredients per connectar amb el públic adolescent. De fet, Catherine Hardwicke es va estrenar com a directora l’any 2003 amb Thirteen, un drama que té com a protagonista una noia de tretze anys, i és també qui signa una de les pel·lícules de més èxit dels últims anys entre els joves: la primera entrega de la saga Crepúsculo (Twilight).
Per als que som una mica més grans té igualment la seva gràcia. Començant per la posada en escena, que inclou la fotografia –és preciós el contrast de colors, amb el vermell que guanya protagonisme a mesura que avança la trama–, la direcció artística i el disseny de decorats i vestuari. Per una vegada, sense que això sigui un demèrit per als que no he mencionat anteriorment, destacaré el nom dels seus responsables dins de l’article: Mandy Walker –directora de fotografia d’Australia–, Don Macaulay, Mark Tompkins, Shane Vieau i Cindy Evans. Entre tots aconsegueixen crear una atmosfera de conte –emfasitzada encara més al ball, on alguns dels vilatans recreen la història de Els tres porquets.
Però que ningú no s’enganyi: igual que la Caputxeta Vermella ens l’explicaven quan érem petits –sobretot quan érem petites–per alertar-nos del perill d’escoltar el llop i allunyar-nos del camí correcte, el conte que ens explica Hardwicke tampoc no és de fades. És més aviat un conte de por, on el llop és en realitat un home-llop que amenaça un llogarret d’estètica neomedieval, a tocar d’un bosc. Una ambientació que recorda, en certa mesura, el món creat per M. Night Shyamalan a El bosque (The village).
La protagonista d’aquest conte de por és Valerie (Amanda Seyfried), enamorada d’un llenyataire (Shiloh Fernandez, que, per cert, comparteix estilista amb l’Edward Cullen de Crepúsculo) i promesa amb el fill dels ferrers del poble (Max Irons). Sí, és el fill de Jeremy Irons i n’ha heretat part del seu magnetisme a la pantalla, cosa que explica per què em vaig posar del seu cantó, en contra de la lògica del guió.
Justament el guió, concretament els diàlegs, és el més fluix de la pel·lícula. Algunes repeticions, tot i que ens puguin remetre a la tradició oral i a la manera en què s’expliquen habitualment els contes, sonen forçades.
Hi són pràcticament tots, els elements del conte. I per no convertir-me en una spoiler, no us explicaré què hi falta…
Per a l’ocasió, Gary Oldman, de Dràcula, es transforma en Van Helsing. «We’ve all become God’s madmen, all of us» («Ens hem convertit ens els bojos de Déu, tots nosaltres»), deia Anthony Hopkins a la pel·lícula de Francis Ford Coppola. El pare Solomon interpretat per Oldman ve a ser un fanàtic més i, si els extrems es toquen, entre un màrtir i un monstre la distància pot arribar a ser ben curta.
Les tres nenes que s’havien fet grans van sortir del cine, cadascuna amb una opinió diferent de la pel·lícula. Una d’elles, quan va arribar a casa, va assegurar-se que la porta i les finestres quedaven ben tancades –davant dels perills de la nit, tota precaució és poca–, va agafar un petit llibre il·lustrat, que tenia més de vint anys, i va començar a llegir… I vet aquí un gat, i vet aquí un llop…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
