En ple 2022, i després de milers d’anys d’evolució humana, els comentaris fora de lloc que en la majoria d’ocasions intenten camuflar-se entre bromes, però que en el 100% de casos sabem que no ho són, segueixen en plena actualitat. El punt clau, vital, sobre aquest aspecte, és que cada vegada hi ha menys, o així ens ho fa saber el dia a dia. Cada vegada les persones són més lleugeres gràcies a desfer-se de tots els llastos, prejudicis i primeres impressions.
No obstant això, aquesta evolució social, positiva, no succeeix de manera casual ni per art de màgia. Hi ha col·lectius, de tots els àmbits socials, aportant el seu granet de sorra, i uns dels més destacats són tots aquells que envolten el món del ball, la dansa i els esports acrobàtics o d’espectacle.
A Andorra n’existeixen alguns, i per poder extrapolar la importància de tot el que han aconseguit fins al moment s’ha de comparar amb el volum de gent que hi participa. No són milers o milions, sinó desenes o, com a molt, un centenar de persones en cada grup, escola o equip.
El seu home i ella són músics, i per això porten la vena artística des de ben petits, i li ho van passar a la seva filla Maria, que als seus 20 anys ha tingut prou per formar part activa d’un projecte innovador. Montse va obrir, ara fa quatre anys, les portes de TC Escola de Dansa, i tot i la joventut de l’entitat no els va tremolar el pols per protagonitzar, en el seu primer any de vida, la primera rua amb la temàtica Drag Queen que s’havia fet fins al moment al país. «La gent d’aquí és una mica tancada, suposo que perquè som un país petit», va explicar Montse, «i és per això que quan vam sortir amb la rua, i a més amb aquesta temàtica, sincerament no sabíem com acabaria la cosa».
Tres hores va durar la cosa, amb un elenc de 40 persones de l’escola, ballant coreografiats a la perfecció amb un públic completament entregat al qual li va fer falta que aquest moment se’l llencés a la cara per adonar-se que un espectacle es pot gaudir amb la mateixa emoció que qualsevol altre, independentment de l’etiqueta que se li hagi donat per una societat acovardida davant la novetat. «Som com una gran família, i en la nostra escola s’han de respectar totes les ètnies, condicions i diversitats sexuals. Tots som humans sempre ens respectem els uns als altres».
La dansa, sigui amb disciplines clàssiques o amb més modernes, sempre ha hagut de lluitar el doble per aconseguir certa igualtat. La dansa és per a nenes? Per a homes homosexuals, tal vegada? Frases com aquestes (i sense l’interrogant), segueixen sent comentaris que ens fan dubtar de si realment estem en el 2022 tal com havíem dit al començament. Potser que la clau estigui en els més petits. La dansa no és solament el fet de ballar, «la dansa de la comunicació, del moviment, és una forma de llenguatge on els nens i nenes es poden desenvolupar i poden trobar eines gestuals emocionals que ara mateix no els hi estem donant. Després, clar, les busquem quan són més grans, mitjançant un psicòleg o un psiquiatra». Mònica és codirectora de Liquid Dansa (fundada el 2004) i per a ella, prendre consciència del cos, de com funciona, «ajudaria als més petits a desenvolupar-se molt millor en totes les altres àrees».
Dins de l’espectacle, la dansa i el ball, però més enfocat a l’àmbit esportiu, es troben les cheerleaders. Possiblement, un dels esports més castigats pels estereotips. Roba, moviments, estètica… Sempre sembla haver-hi un aspecte a criticar. Ara bé, quan surten a la pista també el cop de realitat és dur, ja que els aplaudiments posteriors duren més que el minut i mig que hagin pogut estar actuant.
«Andorra és un país que quan fas una cosa de seguida et posen una etiqueta que en el 100% d’ocasions sol ser errònia. No siguem així, dona l’oportunitat de conèixer la persona. Pel fet de ser cheers ja has de sentir comentaris desagradables? Qui ha establert això?». La qüestió exposada per Tamara, que entrena a l’equip GoldenCheers, sembla clau per sortir del laberint que molts encara tenen al cap. L’autoestima, diu, és un dels aspectes que més treballen, juntament amb valors com la constància, la companyonia o la resiliència. Vist el context, queda clar que una evolució hi ha, però què falta? Tal vegada que els que hagin de treballar la seva autoestima siguin aquelles persones que s’oposin a aquesta mateixa evolució?
