La selecció absoluta d’hoquei patins va disputar el passat mes de novembre els World Skate Games o cosa equivalent, el Mundial, que va tenir lloc a l’Argentina. En el cas dels tricolor, aquests van competir al Mundial B amb l’objectiu d’ascendir al Mundial A, però tot i no haver-ho aconseguit sí que van tornar amb el bronze penjat al coll, deixant, a més, una imatge per al record, competint de tu a tu amb grans combinats.
Una de les peces clau d’aquest grup és Nil Castellví, que també va ser golejador en el torneig, i ara torna amb ganes de seguir donant-ho tot amb l’Andorra Hoquei Club.
–Començant pel principi, ha tornat a l’hoquei andorrà aquesta temporada després d’un temps absent, no?
–Correcte. Vaig estar quatre anys al club [Andorra HC] i per motius externs vaig marxar a la Seu d’Urgell, per jugar al Cadí. Fa un temps, per una malaltia, per la qual vaig passar unes operacions i un tractament posterior vaig haver de deixar-ho de costat una mica, però al juliol em vaig posar les piles perquè volia estar al mundial, que era el novembre.
–Va posar-se en forma en un període molt curt de temps, i finalment va gaudir d’una primera internacionalitat.
–Sí, la veritat és que l’exseleccionador, Lluís Balart, ja van comptar amb mi per l’últim l’europeu, a Portugal, però no vaig poder anar perquè no estava bé físicament, i quan em van donar l’alta ja tenia l’ull posat al Mundial. Per a mi era un somni poder anar-hi i poder defensar aquest país. Era una oportunitat d’or. Va ser brutal i vaig treballar molt durant quatre mesos per poder arribar.
–Com definiria aquells quatre mesos?
–Va ser molt dur. Pensava que serien quatre dies des que em vaig aturar, i van ser 10 mesos que vaig estar de baixa. Tenia moltes ganes de tornar i el Mundial era un somni que em faltava dins del món dels patins. Era l’únic que faltava per fer. Em vaig deixar la pell cada dia i vaig arribar el millor que vaig poder.
–Finalment, bronze al Mundial B. Com ho va viure?
–L’equip va treballar molt bé, i vam fer un paper espectacular. L’únic que vam tenir el hàndicap que mai vam tenir tots els jugadors. Un dia teníem un sancionat, l’altre se li va sortir l’espatlla a un company, després li trenquen la dent a un altre… Ens va passar de tot (riu). Però en general estic molt orgullós d’aquest equip, que ho va donar tot.
–Quins eren els objectius?
–El principal era poder jugar a l’Aldo Cantoni, el millor estadi de l’hoquei mundial. L’altre que teníem era ascendir al Mundial A i aconseguir una plaça per poder competir a l’Europeu d’aquest any, al juny, i poder anar al Mundial d’Itàlia d’aquí a dos anys. Ho vam tenir a prop, però estem satisfets perquè va ser una tercera posició molt lluitada i un privilegi pujar al podi en aquesta mena de competicions.
–Van competir de manera excepcional. Quin era l’ambient al vestidor?
–Personalment, soc una persona que no li agrada perdre ni al parxís, i el sentiment era general. Si hi havia opció de medalla, s’havia de guanyar. Aquesta selecció sap competir i els equips ja ens tenen un respecte, i es nota molt. Arribem al vestidor, tothom concentrat en el partit i sabent el que s’ha de fer, perquè prèviament s’ha fet un treball i després és moment de demostrar el que sabem.
–Sembla senzill, però cal recordar que vostès no són professionals.
–I aquest és un dels punts que encara li dona més mèrit al que hem aconseguit. Aquests nois combinen l’hoquei amb la seva feina, el seu dia a dia, i a l’hora de posar-se els patins semblen professionals. Tots ens hem hagut de demanar les vacances per poder anar al Mundial, perquè eren 15 dies. I clar, això significa que les vacances en família desapareixen per poder anar a jugar un Mundial i representar un país.
–Què té l’hoquei perquè faci aquesta mena de sacrificis?
–És la meva vida. Vaig començar amb tres anys i sempre ho he dit, que estic eternament agraït als meus pares perquè hagin sacrificat tant per portar-me als entrenaments i haver dedicat la seva vida a què els seus fills puguin fer l’esport que els apassiona. L’hoquei no és com el futbol o el bàsquet. És un esport d’equip, sí, però amb menor nombre de jugadors, més minoritari, i allà fas família, amics íntims, i penso que aquest és un factor clau a l’hora de fer que aquest esport t’enganxi tant.
–Ha dit que el Mundial era el somni. Una vegada establert, que li queda?
–Seguir competint, a un Europeu, per exemple. Es tracta de poder continuar representant i defensant un escut, un país, que m’ho ha donat tot. I pel que fa al club, formar part d’un projecte ambiciós. La junta actual està fent molt bona feina i a veure si amb una mica d’ajuda externa, de patrocinadors, podem arribar a competicions professionals.
–Li agradaria veure l’Andorra HC a l’OK Lliga?
–Seria tot un orgull, i no és tan complicat. A l’hoquei patins pots situar un equip a la màxima categoria amb un pressupost baix en comparació a altres com el futbol o el bàsquet. Tenim potencial i seria factible.
–Quin és l’objectiu de l’Andorra HC aquesta temporada?
–Tenim la vista posada en ascendir, recuperar la categoria i tornar a la Primera Catalana, que és on el club es mereix estar. Després, fer un projecte a quatre o cinc anys vista per poder estar a la màxima competició, igual que han fet altres al país.
