És una de les disciplines de la neu menys conegudes, però que cada any va guanyant adeptes i ja no es difícil veure en qualsevol estació algú que el practiqui. Els adeptes viuen el telemark amb passió i fan pedagogia per donar-lo a conèixer.
El passat cap de setmana el Telemark Club Zenit Andorra va organitzar a Grandvalira-el Tarter una trobada amb diverses proves. Una clàssica fora pista on van vèncer Ramon Rossell i Aurelia Bittner, i el Campionat d’Andorra de diferents categories, amb un esprint clàssic paral·lel, on es van ser campions nacionals absoluts Bittner i David Gallego. L’esdeveniment va reunir 85 esquiadors, i no es va arribar al centenar perquè els francesos no van poder accedir al país pels talls a la carretera.
Al Principat són quatre els clubs que desenvolupen aquesta especialitat, i al voltant dels 150 esquiadors que la practiquen. El telemark «està creixent i a més es contagia», assegura Jordi Iglesias, president del Zenit. En el primer terç del segle XIX va néixer aquesta dispclina de la mà del noruec Sondre Nordheim, i va agafar el nom de la provincia del país escandinau. «Abans de l’esquí alpí ja hi havia el telemark», subratlla Iglesias. Un dels fet més característics és que el taló no va fixat a l’esquí i per realitzar els girs es doblega el genoll. «El moviment és molt lliure» i permet a qui s’animin a provar-ho, especialment els que provenen de l’alpí, a experimentar «noves sensacions si ets esquiador des de fa anys. Descobreixes una cosa nova que et permet evolucionar».
Existeixen més fets diferencials. «És més exigent tècnica i físicament que l’esquí alpí» i «pots començar de zero, però llavors és molt més difícil». Els nord-americans fa quaranta anys van redescobrir aquesta disciplina i als vuitanta va aterrar de nou a Europa. Estats Units, Suïssa, França, Alemanya, i com no Noruega, són els països que compten amb més practicants i que dominen el panorama competitiu.
