Pol Castellanos continua en ratxa creativa i bona prova d’això és la recent publicació de La cara fosca de les llegendes (Estrella Polar), el seu tercer llibre, on explica la veritat i el misteri que hi ha al voltant d’alguns dels contes més recognoscibles de la cultura popular a tot el món, i en el qual ha comptat amb la col·laboració de la il·lustradora Montse Rubio. Amb les dos novel·les anteriors, L’impostor de Viena i L’assassina de Venècia, va guanyar diversos premis com l’Alba al Millor llibre fantàstic per a joves en català amb la primera, i el premi Ramon Muntaner de narrativa juvenil amb la segona. En aquesta ocasió, Castellanos, que combina l’escriptura per al públic jove amb la docència de llengua i literatura catalana en un institut de la Seu d’Urgell, posarà llum sobre el rerefons d’històries com la de La caputxeta vermella, una de les seves preferides.
–La cara fosca de les llegendes. Continuïtat de les dues novel·les anteriors?
–No ho és perquè no és una novel·la, tot i que és ficció. Es podria dir que és un llibre que acompanya els altres ja que neix d’un objecte que s’hi menciona, curiosament, quan anava a presentar-les a les escoles, em demanaven si hi existia, que no era el cas perquè m’ho havia inventat, i per això vaig trobar interessant la idea d’escriure’l. Però es pot llegir de manera independent.
–Encerto si dic que vostè és l’alter ego de Gennaro Callalti?
–(Riu), volia jugar amb la idea que havia trobat aquest llibre en una biblioteca de Viena que havia escrit Gennaro Callalti (com apareix a les novel·les), i a més, em serveix com un recurs narratiu molt útil, perquè l’introdueixo com un narrador rondinaire que narra aquesta investigació històrica amb un to més humorístic que ajuda a què sigui més accessible als lectors joves.
–Parlem de la temàtica. Hi ha alguna cultura més donada als mites i les llegendes?
–Crec que és un tema transversal perquè tothom necessitava respostes a les grans preguntes, i abans que la ciència les donés d’una manera més fiable, cada poble, cada regne i cada tradició va buscar-ne les seves. El que sí m’ha fascinat d’investigar-ho és com són de similars, i com al final respostes les hem trobat de la mateixa manera. Canvien els noms i els escenaris però els personatges són els mateixos. Un exemple molt clar és La ventafocs, un conte que té més de 300 versions arreu del món.
–Actualment, es podrien crear de noves?
–En van apareixent. Per exemple, Pinotxo o Peter Pan són novel·les bastant recents que estan considerades com a contes clàssics,tant com el de La bella i la bèstia, del qual hi ha documentades versions de fa 4.000 anys. He seleccionat les històries més conegudes, però també he inclòs algunes actualment censurades o cancel·lades, perquè es vegi el seu valor literari, i s’entengui el context en el qual van sorgir. Les llegendes s’adapten a la moral i l’ètica del seu temps, es reconverteixen però s’ha de conèixer el seu origen.
–Té algun conte preferit?
–Sempre m’ha agradat molt tot el rerefons que amaga La caputxeta vermella pel que fa a religió, qüestions de gènere, sobre el cicle de la vida, etc. És una història que per la seva senzillesa té més transcendència i missatge del que sembla.
–Per cert, el llibre ha estat il·lustrat per Montse Rubio. La coneixia?
–No personalment, va ser una proposta de l’editorial, que va considerar que el tipus d’il·lustració que ella treballa s’avenia molt bé amb la temàtica del llibre. Només puc dic que els seus dibuixos em semblen fantàstics i molt encertats. Trobo que ha estat molt bé comptar amb ells perquè aporten una mirada diferent, un il·lustrador sempre li treu més suc visualment a les històries. A més, la Montse ha sabut trobar quins elements havia de dibuixar per potenciar-les.
