Laia Perarnau és periodista, guionista i historiadora. Va començar treballant en premsa escrita, però després va acabar decantant-se cap al sector audiovisual i és per això que actualment treballa a la Televisió de Catalunya. Allà ha passat per diferents programes, des de magazins, infantils, juvenils, fins a programes de tarda o de cuina, en el qual està treballant ara mateix com a guionista. D’aquesta estreta relació amb la literaura neix La Passadora, un llibre que busca visibilitzar l’important paper que van fer els passadors durant els conflictes bèl·lics.
—De què tracta el seu llibre?
—El meu llibre tracta sobre la figura dels passadors, que eren guies o persones que travessaven les muntanyes per ajudar en diferents moments històrics a fugir gent d’un conflicte bèl·lic, normalment. En el cas de la Guerra Civil, els passadors ajudaven a fugir gent cap a França. Jo en la novel·la m’he situat en la Segona Guerra Mundial, en la qual molta gent fugia del règim de Hitler, fossin jueus, britànics, americans o senzillament gent de la resistència francesa que estaven perseguits. Aquests s’adreçaven cap als Pirineus des de diferents punts d’Europa per poder-los travessar i, a través d’Espanya, trobar una sortida cap a Amèrica o cap a Palestina. Cap a algun lloc on la seva vida no estigués amenaçada.
—A què es deu el nom de la seva novel·la?
—En la meva novel·la, la persona que ajuda a aquestes persones a fugir és una dona, i per això el llibre es diu La Passadora.
—Com ha arribat al personatge de La Passadora?
—Quan em vaig posar a escriure, me’n vaig adonar que la història parlava d’homes passadors i molt poc de dones passadores, per no dir gens. Aleshores, vaig veure que en el cantó francès n’hi havia més i clar, si allà n’hi havia, al cantó català també. Llavors vaig començar la meva investigació, la qual ha durat molt de temps, d’anar trucant portes, d’anar a pobles, buscar altres persones que em poguessin donar pistes de dones que aquí també ho haguessin fet, perquè m’interessava aquesta figura. Al final em vaig arribar a trobar 25. I de totes aquestes dones, n’he acabat component la protagonista del llibre, que es diu Sol Menrtruit, i que és una mica un homenatge a totes aquestes dones que van existir i que han estat molt invisibilitzades al llarg de la història.
—En què es va inspirar?
—Fa anys em vaig veure un documental que es diu Boira Negra i allà hi sortia un passador, el Quim Baldrich, el qual va estar fent de passador a Andorra durant molts anys, sobretot durant la Segona Guerra Mundial. En Quim era català, però va haver-se d’exiliar, i per això vivia al Principat, ajudant molta gent a passar muntanyes. Un altre passador li havia confessat un crim que havia comès, havia matat uns jueus, havia violat les seves dones i els havia matat i robat. En Quim Baldrich ho explicava en el documental amb molta ràbia perquè ell se sentia orgullós del seu ofici, de ser passador i de ser guia. Aquest testimoni em va tocar molt, em va agradar molt aquest període de la història i aquestes figures molt desconegudes dels passadors.
—Totes les històries són verídiques?
—Totes aquestes dones que jo he anat trobant les he posat al final del llibre perquè volia que constés en algun lloc tots aquests noms. A vegades són anònimes, a vegades només en tenen el nom, a vegades només hi apareix el poble d’on són. De totes elles he format la protagonista, però no apareixen en el llibre, per entendre’ns, en nom i cognoms. En canvi, n’hi ha tres que sí. I aquestes tres són persones que van existir i que, per les seves característiques, m’anava molt bé introduir-les dins de la trama de la història. Una, per exemple, és la Lina Pla, que era andorrana, i tenia l’Hotel Pla a Escaldes. Era una dona molt peculiar per l’època, perquè conduïa cotxes i parlava anglès. Després una altra de les dones que surt és la Teresa Carbó, una catalana que es va exiliar a Tolosa i allotjava a casa seva molta gent de la resistència, molts passadors, molts fugitius. Per últim, vaig afegir una altra dona, anomenada Conxita Grangé.
—Quina història de la novel·la li va impactar més?
—Hi ha un episodi que es narra amb bastants pels i senyals, en què es veu un grup de passadors, gent que va existir, que formava part de les anomenades xarxes d’evasió andorrana. Aquest grup de persones, entre ells en Quim Baldrich, de qui he parlat al principi, van aconseguir passar quatre persones per les muntanyes i van ser uns personatges una mica sinistres que circulaven amb un cotxe. Aleshores es van espantar, ja que en aquell moment no hi havia gaires cotxes a Andorra i tots es coneixien, i van sospitar de seguida que aquell cotxe era d’algú que no era d’allà. Van començar una persecució tipus Hollywood per les muntanyes, ells al davant i els altres al darrere, i al final resulta que eren uns membres de la GESTAPO. El cotxe dels contrabandistes va quedar encallat al mig de la carretera i van aconseguir sortir corrent alguns dels integrants del vehicle, però dins s’hi va quedar encallat un d’ells, el qual va ser detingut i empresonat a la presó de Tolosa. Aquest és un episodi, diguem, memorable, ja que sembla una mica de pel·lícula perquè és estrany pensar que això va passar a la Massana.
—Com va ser el procés de recerca de les històries?
—Les histories les l’he recollit d’un historiador que ho va estudiar, ho va posar en un llibre i jo he tingut la sort de poder-ho aprofitar.
—Hi ha una llegenda en la seva novel·la, ens la pot explicar?
—Es parla molt d’un tal doctor Coco que operava a Andorra. Li deien doctor Coco perquè consumia molta cocaïna. Aquest metge, que era d’origen mallorquí, estava al servei de la Gestapo i es dedicava a cobrar per membres amputats de tots els jueus, aviadors i fugitius que arribaven a la seva clínica per treure’ls del mig. Diuen que aquest doctor Coco es dedicava a fer això en una clínica d’Escaldes. .
