Arqueòloga i catedràtica de prehistòria de la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Centra les seves investigacions en l’etnoarqueologia, la teoria arqueològica i l’arqueologia de la construcció de les identitats. Ha fet treball de camp amb grups indígenes a Guatemala, Tailàndia i Brasil. Aquest vespre impartirà la conferència Posthistòria. Realitat i identitat en l’era d’internet, a la sala d’actes d’Escaldes-Engordany.
 
–Què vol transmetre en la xerrada?
–La lògica que s’observa en la transformació del procés històric de l’ésser humà en la divisió de funcions i en l’avenç de la individualitat, frenada perquè no tenia eines suficients en diverses etapes, fins a l’arribada d’internet, l’inici d’un nou període amb pautes diferents.

–Això seria la posthistòria?
–Sí. Comença a definir-se a partir de l’aparició d’internet, però l’any 0 és el 2020, quan la societat es reinicia per la coincidència amb la pandèmia. Ara la relació social i la construcció identitària passa per l’ús d’internet.

–Ho diu pel confinament?
–Exacte. Ens hem de relacionar personalment i professional a través de la xarxa, i això va ser un canvi accelerat d’un procés que s’havia iniciat a la segona meitat del segle XX, quan aquesta relació ja es feia pràcticament inevitable.

–Ara som millors, pitjors o diferents?
–És millor una persona que escriu que un caçador? No es pot qualificar en termes de millor o pitjor. Està canviant el concepte de persona, com ara en l’explosió d’identitats LGTBI, i el que sí que va a pitjor és que la societat cada cop és més desigual, perquè s’estan desenvolupant nivells d’individualitat i s’està oblidant que les dinàmiques comunitàries, la solidaritat, el bé comú, les cures o els afectes, són imprescindibles.

–Som més egoistes?
–Som més individualistes i s’està oblidant que la societat no es pot sostenir sense dinàmiques comunitàries de suport i afecte. En l’ordre patriarcal només es dona importància a valors com l’èxit o el poder.

–Això no ho busca fa anys la globalització?
–El procés globalitzador consisteix en una expansió d’una determinada manera de relacionar-se amb el món desconnectada emocionalment. De fet, busca expandir la dinàmica capitalista a territoris que no estaven regits per aquesta dinàmica i l’absorció de recursos per sostenir-la. Vivíem en un ordre que no dona importància als mecanismes de seguretat de l’ésser humà.

–Si no hi ha espai comú, serà difícil avançar?
–No es va pel bon camí si no es canvia res i es pren consciència que s’han de fer polítiques que valorin la gent que es dedica a aquestes dinàmiques. En la pandèmia, per exemple, es van definir com a feines essencials, perquè ho són. Si continuem així, l’edifici es trencarà i, de fet, cada cop hi ha més problemes emocionals. La societat cada cop és més sofisticada tecnològicament, però emocionalment és més deficient i pobre.