- Un Sergi Mas de quatre anys, amanyagat per la mare i la tieta Foto: EL PERIÒDIC
–La pregunta que faig a tothom: ¿bon nen o més aviat trapella?
–Era tremendo, bastant dolent…
–¿En recorda alguna…?
–Per qüestions de salut de la meva mare vam anar a viure a un poble del Bages. Era una colònia tèxtil i hi havia una bòbila, amb tota la llenya preparada –llenya prima per fer flama–, i amb un amiguet hi vam calar foc tranquil·lament i ens vam amagar. Jo tenia quatre anys… ¡Amb quatre anys ja era incendiari! Recordo també una vegada que un nen em va prendre un joguet… Vaig agafar un dels totxos d’aquesta bòbila i li vaig encastar al cap. El seu pare em va renyar…
–Lògic.
–Sí, però llavors la meva àvia, que era valenciana, s’hi va enfrontar i no el va deixar que em toqués ni un pèl. I la veritat és que jo tenia tota la culpa…
–¿S’hi va estar gaire temps, en aquesta colònia?
–Fins que va morir la meva mare. Després, el ‘36, vam tornar a Barcelona. El meu pare s’havia tornat a casar. Vaig viure els primers bombardejos allà, i els refugis… Un dia el meu pare va tornar mig mort de por perquè va participar en aquella guerra dins de la guerra espanyola de 1937, quan els comunistes van estomacar els anarquistes, i d’això me’n recordo molt bé. Va entrar a casa demacrat. Li havien foradat la fiambrera que portava per dinar.
–¿Ha llegit ‘La fam’, de Joan Oliver?
–No. Un llibre que m’agrada, que retrata aquella època, és Incerta glòria, de Joan Sales.
–La guerra devia marcar la seva infància.
–Jo me’n fotia bastant. Quan veia els veïns que sortien esverats del seu pis i baixaven per l’escala, els deia: «¡Mentre sentiu que exploten és que no us han matat!». Coses així. I llavors, és clar, el meu pare s’enfadava.
–Diu que era força innocent, amb un punt «folch-i-torrista»…
–Sí, i tímid. Sóc bastant tímid i poruc.
–¿En quin moment li neix la vocació artística?
–Doncs no ho sé. A casa la meva àvia materna tenien una impremta. La tipografia grossa era de fusta i em deixaven jugar-hi. El meu pare era ebenista i també dibuixava molt perquè era bastant creatiu. I el meu avi matern, que no vaig arribar a conèixer, també era molt aficionat al dibuix i els diumenges sortia a dibuixar als afores de Barcelona. Jo no hi crec, en això dels gens, però l’ambient familiar era propici. El meu pare, a més, tenia molts llibres de decoració de l’època. Suposo que és per mimètica que em vaig posar a dibuixar. Però la veritat és que jo no em considero artista. Jo sóc un artesà.
–¿Quina és la diferència?
–Això no ho sap ningú, on acaba una cosa i comença l’altra. Però hi ha més possibilitats de fer trampes en això que en diem Art –així, amb lletres grosses– que no pas en l’artesania professional, on no pots enganyar: o ho fas bé, o no ho fas bé.
–Tornem a la infància. ¿A què li agradava jugar?
–A soldadets. Els bons sempre eren els republicans.
–Els dolents, ja m’ho imagino…
–[Riu] Sí, clar… També m’agradaven molt els tebeos. Vaig començar a llegir molt aviat, amb cinc anys.
–Va estar ingressat dels 10 als 14 anys.
–Degut a la guerra i a la postguerra – van fer presoner el meu pare–, se’m va fer malbé el maluc dret. Aleshores no hi havia penicil·lina i quedaven pocs metges perquè molts havien emigrat d’Espanya. I l’única manera que van trobar per curar-me va ser portar-me a l’Hospital de Sant Joan de Déu, amb el clero. La majoria dels nens morien, però jo era un mal elemento que no la vaig dinyar.
–¿I quan va sortir…?
–Vaig treballar en diversos tallers: de joieria, de fusta… I també al taller d’Art Popular del Poble Espanyol. Així vaig començar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
