L’accessibilitat cognitiva ha emergit com un dret fonamental per assegurar la inclusió social, tal com defensa Trana. Aquest concepte, sovint ignorat, pretén trencar les barreres que dificulten la comprensió i l’ús d’entorns i serveis per a les persones amb discapacitats intel·lectuals o dificultats de comprensió. Però, malgrat algunes fites assolides, encara queda molt per fer. La realitat evidencia una adaptabilitat limitada en àmbits clau com el transport públic, un servei essencial per garantir la mobilitat i l’autonomia. A Andorra, la manca de sistemes plenament inclusius limita les oportunitats d’aquest col·lectiu, perpetuant desigualtats que la societat moderna no hauria de tolerar. És imprescindible que les institucions, amb la complicitat de la societat civil, treballin en accions col·lectives que no només sensibilitzin, sinó que transformin realitats. Invertir en projectes de llarg recorregut és urgent per fer que l’accessibilitat cognitiva deixi de ser un ideal i esdevingui una realitat. Només així podrem avançar cap a un país que faci de la inclusió social una veritable bandera.