El Festival Internacional de Jazz Andorra Escaldes-Engordany torna en la seva 38a edició ple d’energia amb un programa farcit de propostes, totes igual d’atractives. Una àmplia gamma d’estils i sensibilitats amb una eclèctica barreja generacional de vocalistes i instrumentistes de primer nivell que del 30 de juny al 6 de juliol ens faran gaudir de la música sense fronteres amb prop d’una vintena d’actuacions. EL PERIÒDIC ha tingut l’oportunitat d’entrevistar un dels artistes que formaran part d’aquest cartell de luxe. Es tracta de Marco Mezquida, el pianista i compositor menorquí que presentarà en aquesta ocasió el seu flamant àlbum Letter to Milos, una obra que ha elaborat i gravat amb el mateix format trio que els seus últims treballs Ravel’s Dreams (2017) i Talismà (2019), amb Aleix Tobies a la percussió i Martín Meléndez al violoncel. En aquesta darrera feina es pot apreciar un recorregut més profund, amb més pau i un tempo més lent; de fet, és com una nova declaració de principis a l’escenari.
–És la primera vegada que toca al Principat?
–No, vaig fer un parell de concerts fa tres o quatre anys, abans de la pandèmia, amb altres grups. Tinc molt bon record perquè van ser esdeveniments a l’aire lliure, en nits molt agradables, i l’acollida va ser molt càlida i amable. Per això ara tinc moltes ganes de tornar a aterrar a aquest petit país amb un conjunt meu com és aquest trio, i presentant el nostre últim projecte, Letter to Milos, que és una música molt expressiva, així com virtuosa. Espero que la recepció sigui molt positiva ja que a més al dia següent estem amb la Silvia Pérez Cruz i la banda, que també promet ser una vetllada molt especial.
–Recentment ha estat pare i aquest àlbum porta el nom del seu fill Milos. Com ha afectat la paternitat a la seva creació i a la seva vida com a músic?
–Ha estat una dosi més de vitalitat, de responsabilitat, d’alegria, de joia, i totes aquestes sensacions es reflecteixen en la música. He fet moltes cançons inspirades o dedicades al meu petit, i sento que més que dir que m’ha canviat la vida, l’ha millorat, l’ha fet encara més bonica, més intensa, i sens dubte el meu ritme vital de concerts no ha anat a menys, ben el contrari. Per tant, estic viatjant molt amb ell, vivint experiències molt entranyables amb aquest petit nou company que tan sols té un anyet. De fet, a Andorra vindré amb ell i la meva companya després d’haver-lo portat ja a molts països: Bulgària, Alemanya, França, Suïssa, Itàlia i tota Espanya… Amb un any haurà agafat més de seixanta vols. La paternitat per mi no ha estat un impediment per continuar amb normalitat la meva professió, m’ho he pogut combinar per desplaçar-me amb ell, ja que no em vull perdre dies de la seva vida.
–En aquest projecte explora nous camins i sonoritats. Ens podria explicar quins són?
–Bàsicament intentem potenciar tota la capacitat tímbrica, que no es poca, amb aquest trio de grans músics. Amb ells trobem un munt d’influències que van des dels sons ibèrics –hi ha un tema que toquem que és un pandero suite amb el qual fem un tribut a aquest instrument, que es troba fonamentalment a la música ibèrica de Salamanca i que després s’ha transformat i ha anat formant part de les diverses cultures ibèriques–, a referències a la música mediterrània, així com influencies àrabs, turques, balears, del jazz –amb la paleta de colors que aporta aquest estil, a la vegada que improvisació lliure–; també hi ha cançons que són molt càlides i com a meditatives; es tracta de sonoritats que exploren totes les capacitats tímbriques d’un trio que té molts camins potencials. L’àlbum aprofundeix en l’esperit lúdic en una obra que conté peces que evoquen la música tradicional ibèrica amb un cert gust pel sincretisme musical: emparenten el son cubà amb la samba brasilera, amb pinzellades de romanticisme però, alhora, rendint tributs al free jazz, al blues, a la música circense i al groove.
–Com es mostra Marco Mezquida en aquest Letter to Milos?
–Sento que és un disc més madur que l’anterior (Talismà), hi ha una profunditat, una calidesa i altres aspectes que són una mica més extensius, més expressius, volent transmetre amb la música una gran alegria, per gaudir-la, per assaborir que està plena de vida.
–Per a vostè tocar el piano és oci o professió?
–Bona pregunta. Crec que continua prevalent el plaer i la passió per fer música, però he trobat un equilibri entre els dos factors; gaudeixo de crear música i de compartir-la, i resulta que al final he tingut la sort que s’ha convertit en la meva professió. No m’ho pensava, ni m’ho podia imaginar, però el cert és que en els darrers 12 anys ha esdevingut la meva manera de viure, donant-me l’oportunitat de viatjar per tot el món, fer concerts i treballar en allò que m’agrada.
–Improvisa a dalt d’un escenari?
–I tant. Hi ha concerts on només improviso. Per mi és un joc o exercici fonamental que dona més personalitat a la meva música. Clar que hi ha actes on portem un esquelet de cançons, un repertori, i ens basem en aquest esquema, però sempre intento que hi hagi quelcom d’improvisat.
–Té una formació musical molt variada, jazz, música clàssica, romàntica, moderna, folklore, cançó tradicional, pop, rock, inclús flamenc. Amb quin estil se sent més identificat i per què?
–Em sento més identificat amb l’àmbit del jazz, perquè és una música que utilitza molt la improvisació a partir de cançons conegudes, populars o de Broadway, així com perquè utilitza un llenguatge que em permet composar a la vegada que crear els meus universos sonors a partir del jazz que ha influït en molts altres estils. Això és bàsicament perquè és una modalitat que busca la comunió amb altres músics amb un llenguatge comú i on la improvisació, que és aquesta creació a l’instant, es fa palesa d’una manera ràpida i fresca.
–No li agrada posar etiquetes musicals, per quin motiu?
–El meu bagatge és molt ampli i que m’encasellin en un gènere en concret, considero que és infravalorar una mica tot el meu coneixement musical. Jo em nodreixo d’estils molt diversos, em relaciono amb músics diferents, i cada projecte té un so i un recorregut únics, per tant, crec que l’etiqueta és limitant. Si m’haig de definir d’alguna manera seria com a músic lliure del segle XXI.
–Què es per a vostè la identitat artística?
–Tenir un segell propi, tenir un so recognoscible, una manera de fer que t’identifiqui. No importa el tipus de música que facis o toquis, sinó que es reconegui que és teva, com quan Picasso pintava l’estil cubista; és a dir, tenir una identitat a nivell artístic personal. Aconseguir això és una gran cosa.
–Quina és la seva manera de treballar, com és el seu procés creatiu?
–El mètode és l’estudi, el perfeccionament individual, així com viure la vida i nodrir-te d’experiències i vivències que després puguis extrapolar a la música i a una manera de fer i de crear. No soc molt disciplinat, però d’alguna manera sempre estic pensant en la musica o connectat a ella, i això fa que la concentració estigui sempre desperta, atenta i alerta a tot el que passa al meu voltant.
–Actualment creu que falta formació musical a les escoles?
–Ara mateix no estic molt ficat en el sistema educatiu de primària i secundària com per opinar, però sé que en alguns centres matèries com la música, la filosofia i les arts han estat menyspreades o relegades en detriment d’altres assignatures. Aquest fet m’entristeix, perquè es banalitza i s’infravalora el poder i la necessitat de la música en l’educació, i considero que aquesta és crucial perquè la canalla adquireixi una sensibilització i tinguin coneixement, així com respecte per la música. Hi ha d’haver consciència que la música ens fa sempre més feliços, però no tan sols aquesta, sinó també l’art, el teatre, la dansa, el cinema… Tot això s’hauria de potenciar, de cuidar, perquè poguessin ser més gaudits, i perquè ens poguessin fer més plens i més feliços, ja no només a les escoles, sinó a la vida en general.
–Considera que la tècnica i l’emoció han d’anar de la mà per ser un bon músic?
–Sí, amb la tècnica no n’hi ha prou; sens dubte aquesta ha d’estar al servei de l’art en les diferents disciplines, però per mi un pot tenir una capacitat expressiva i passional molt gran amb una tècnica justeta, l’essencial per sobre de tot és que hi ha d’haver passió, entrega i creativitat. Els grans mestres són aquells que aconsegueixen l’equilibri entre l’execució perfecta i l’emoció.
–S’ha definit com un artista lliure del segle XXI, què vol dir amb això?
–Que soc lliure de crear el que vulgui; que puc fer el que em vingui de gust amb la meva música; que no haig de respondre a cap etiqueta, ni els interessos de cap companyia, perquè he autoeditat aquesta obra com altres de les quals he tret al mercat al llarg de la meva carrera. El que vull destacar amb aquesta idea és la meva recerca d’aquesta llibertat artística per poder desenvolupar-me com a músic, créixer i poder anar produint coses diferents.
–Li agradaria que el seu fill seguís les seves passes?
–M’agradaria que la música l’acompanyés i que el fes feliç. Si s’hi dedica, genial, si és que no, doncs també; el que desitjaria és que sigui una persona sensible que estimi la música, perquè aquesta és quelcom meravellós, que a mi m’ha donat molt.
–Ha treballat amb molts artistes internacionals, què opina del cartell que presenta el 38è Festival Internacional de Jazz Andorra Escaldes-Engordany?
–És apassionant, així com divers. Personalment crec que està molt encertat, i considero que és garantia que ha de ser un gran èxit, que atregui a un públic divers a la vegada que curiós per descobrir, deixar-se emportar i sorprendre, així que animo als andorrans a gaudir d’aquesta nova proposta d’un festival que té també molta historia. Estic convençut que cada concert serà una passada. Per mi és un plaer compartir cartell amb grans com Mario Biondi, Ron Carter o Silvia Pérez Cruz, entre d’altres.
–Quin seria el seu somni per complir?
–El meu somni era ser músic i poder viatjar per tot el món amb les meves cançons i les meves creacions; s’ha complert, i ara el meu desig és mantenir-lo per poder seguir oferint, així com compartint tot allò que vagi sorgint en aquesta gran cerca de la felicitat i del que em fa feliç.
