«Elemental, estimat Watson». Aquesta és la frase més coneguda de l’ideari de Sherlock Holmes, responent al seu ajudant quan tracten de resoldre un crim. Però la veritat, és només una llegenda urbana perquè Sir Arthur Conan Doyle mai va emprar aquesta frase en cap dels llibres que va escriure del famós detectiu. Tampoc és veritat que l’autor situés al seu il·lustre personatge a Andorra per resoldre un cas, tot i que hi ha un llibre que el suplanta.
Commemorant el 89è aniversari de la mort de Doyle, la Biblioteca Nacional d’Andorra recupera l’article Sherlock Holmes a Andorra? de l’historiador David Mas l’Ex-libris Casa Bauró de l’any 2000. El centre compta amb una novela curta titulada El capitán de los Contrabandistas de Andorra, que formava part de la col·lecció Memorias Íntimas del Rey de los Detectives, publicada per l’Editorial Atlante. El llibre no té ni autor ni hi és present la data d’edició, però es calcula que va ser cap als anys vint del segle passat. El protagonista de l’obra que transcorre a una Andorra que ben poc s’assemblava a la real és Sherlock Holmes, però per tots aquells que s’emocionin que el detectiu més famós de la literatura va passar pel Principat, que no ho facin perquè no és veritat. Doyle mai es va fixar en el país per fer trascórrer alguna de les aventures del seu personatge més cèlebre.
Aquesta obra és una còpia traduïda d’una altra que es troba a la Biblioteca Nacional d’Andorra, Le roi des contrebandiers d’Andorra. En aquesta ocasió el detectiu que la protagonitza és Harry Dickson, que anomenen com el Sherlock Holmes americà. Fins i tot té un company infatigable sempre al costat, Tom Wills. A l’hora de traduir-la al castellà, es van agafar els noms dels personatges de Doyle, convertint-ho en un plagi de totes totes. Un fet que avui en dia no es podria produir a l’hora d’editar-se, per les conseqüències que tindria i la facilitat que suposaria descobrir aquesta enganyifa. Tan fàcil que no seria necessari tenir l’intel·lecte ni la capacitat d’observació de Sherlock Holmes.
Des de l’editorial espanyola es va voler aprofitar la tirada del famós detectiu per tenir més vendes. A les seves pàgines, com en la versió francesa, els tòpics impresos en negre sobre blanc són continus, així com la manca de coneixement de la realitat andorrana. «Més se sembla a l’Espanya de pandereta», com indicava Mas, que no al Principat. «Sembla que tingui lloc més a Sierra Morena, que no pas als Pirineus», demostrant un total «desconeixement» del país i la zona. «Només l’encerta en dir que Andorra és un petit país entre França i Espanya, i que té 5.000 habitants», que en són 6.000 en la versió gal·la. Aquesta darrera és més absurda, i en la traducció es van fer alguns arranjaments.
L’argument del llibre comença amb la petició del govern francès al detectiu perquè descobreixi els contrabandistes que han matat a una norantena de duaners. Només arribar al país ja es troben al primer, que està disfressat d’ós i que porta ple de paquets de tabac. Després coneixen al president andorrà, que es diu Álvarez, que viu en una mena de castell i que porta un vestit típic espanyol. Per la il·lustració, sembla més d’un «cortijo andalús», que no pas el que portaria un cap de Govern del Pirineu. A més, segons l’autor, l’idioma oficial és l’espanyol. O sigui, que d’acostar-se a la realitat res de res. Van coincidir en el temps amb la festa nacional, en la qual es va celebrar quelcom tant andorrà com una cursa de braus. Ni caramelles, ni sardanes, ni contrapàs. Els toros era l’element típic segons qui ho va escriure. Holmes fins i tot va saltar a l’arena per salvar al matador, que era el fill del president, anomenat Cid perquè es deia Rodrigo. Aquest, abans d’iniciar la seva actuació, es va encomanar a la Pilarica.
El detectiu acaba descobrint que qui lidera els contrabandistes una seixantena en total, és el mateix president de la República d’Andorra. Aquesta banda anava armada amb «destrals, ganivets, revòlvers i escopetes». Comptaven amb tot un arsenal. El desenllaç és evident. Acaben detinguts gràcies a l’enginy de Holmes. El llibre només tenia només la funció d’entretenir, no volia entrar al grup de l’alta literatura, però demostrava «la deformada visió que es tenia d’Andorra des de l’estranger, i en especial des del nostre veí del nord». Per a Mas, l’autor es va «avançar en el temps», perquè dècades després hi havia plaça de braus, manoles als aparadors de les botigues, rastos d’alls, barrets mexicans al Pas de la Casa i cartells anunciant corridas podent posar el propi nom com a matador. «El tòpic, l’estereotip literari, va acabar per fer-se un lloc entre la realitat», concloia Mas.
