Andorra la Vella ha programat enguany un cartell estel·lar per la seva festa major. Un dels caps de cartell indiscutibles són els osonencs Oques Grasses, que després d’uns anys sense fer parada al Principat, pujaran a l’escenari per presentar el seu darrer treball, A tope amb la vida. I, tal com reconeix el vocalista del grup, Josep Montero, tenen ganes de fer vibrar de nou el públic andorrà amb la seva música.
–Tornen a actuar a Andorra després d’uns anys. Què n’esperen del concert?
–Tenim ganes de tornar a Andorra. L’última vegada que vam tocar va molar molt. Recordo que va ser en una plaça i que hi havia molt bon ambient. Enguany toquem molt poc, així que quan ens va arribar la proposta d’actuar a Andorra la Vella ens va semblar superbé. Esperem que vingui molta gent a veure’ns i que tothom tingui ganes de passar-s’ho bé, com també les tenim nosaltres.
–Aquest estiu s’estan tornant a celebrar els grans festivals a tot arreu. Sent que ja s’ha recuperat la normalitat?
–La veritat és que sí. L’any passat va ser estrany, amb tota aquella organització de les cadires i les restriccions. Però també va ser molt maco perquè la gent tenia moltes ganes de sortir de casa i fer el que fos, així que ho vivien molt. Aquest any està tornant tot allò que era una mica més normal, i també està sent molt agradable, perquè és molt reconfortant veure la gent dreta, que salta i que balla sense que ningú els renyi. A més, com que no porten mascareta, pots veure si somriuen i canten, i és una sensació genial. Per descomptat, els concerts multitudinaris molen molt més… O més aviat, diria que generen més adrenalina, mentre que l’altre format és més proper. Després d’un any extraordinari, es posa bé poder fer un concert d’aquells que no veus la gent més enllà dels primers mil.
–En la gira actual, a més de posar en escena A tope amb la vida, celebren els 10 anys. Què significa per vostè haver arribat a aquesta xifra?
–És sorprenent. Ha passat molt de temps i sembla que n’hagi passat poc, però a la vegada, cada any d’aquests 10 han passat milers de coses que han costat força d’assimilar, sobretot pel poc marge de temps que teníem per pensar què estava passant. Però, després d’aquests 10 anys, penso que una sort que tenim és que podem començar-nos a permetre pensar una mica més en la part artística i no tant en viure com màquines, tocant cinc vegades per setmana i sense tenir gaire vida. Al final, el resum d’aquests 10 anys és que han sigut els més intensos de la meva vida, però també els més macos.
–I com ha canviat vostè en aquests 10 anys de la trajectòria d’Oques Grasses?
–M’he fet bastant més gran, perquè quan vam començar tenia 26 anys i ara en tinc 37. Vull dir, d’entrada m’he fet més gran, amb tot el que això comporta. I d’altra banda, he canviat que fa 10 anys posava al davant el tema de marcar-me grans objectius, com per exemple el de viure de la música, que penso que no és cap ximpleria. I ara, l’objectiu que em marco és, sobretot, començar a viure una vida més tranquil·la, apreciar més totes les coses que faig, intentar fer-ne menys. Crec que miro d’enfocar-me més en tenir més temps per estimar allò que tinc i que m’agrada, i viure més tranquil.
–Tot i això, imagino que també oferiran cançons de discos anteriors. Quines són les imprescindibles en un concert d’Oques Grasses?
–Aquest any hem volgut recuperar una mica tots els discos. Per exemple, del primer disc fem Cul, que la gent ens la demanava molt, i Passos importants. Del segon, toquem Fullar sempre i Cara de cul, i també en fem alguna del tercer. N’hem inclòs unes quantes que en el seu moment van marcar la nostra trajectòria i teníem ganes que formessin part del bolo. Es pot dir que tot el concert té un punt romàntic i nostàlgic del viatge que hem fet durant el temps, a través de les nostres cançons.
–I, quina és la seva cançó preferida?
–Se’m fa molt difícil escollir-ne cap, perquè cada una representa un moment de la vida i una emoció d’aquell moment. Sí que és veritat que potser n’hi ha que m’agraden més o menys que d’altres, però no n’hi ha cap de preferida. A més, potser un dia me n’agrada més una i l’endemà és una altra. Un dia se’m posa superbé cantar-ne una, i un altre dia no tant. Tot depèn del moment, de la cançó i d’un conjunt de tot.
–Les seves lletres són úniques. En què s’inspira per escriure?
–Bàsicament, el que faig és anar dividint coses, i les que d’alguna manera em marquen, em generen sensacions importants, o em fan sentir, les acabo transmetent quan escric. A vegades ho faig conscientment, perquè sento que tinc moltes ganes de parlar d’una cosa en concret; i d’altres, només tinc la sensació que tinc quelcom a dir, i em poso a escriure i surt el que surt. És com passa entre les persones quan parlem, que a vegades ens diem coses que abans hem pensat que teníem ganes de dir, i altres cops surten soles.
–Artísticament, té algun repte pendent o col·laboració que li agradaria fer?
–De col·laboracions moltes, perquè hi ha gent fantàstica. Guitarricadelafuente mola molt, Rosalía m’encanta, C. Tangana últimament m’agrada les coses que explica… I com a repte, un dels nous objectius amb el grup és poder preparar cada concert individualment, perquè cadascun sigui diferent dels altres i especial. I també, tenir temps per fer cançons el millor que es pugui sense cap calendari que et forci la part artística.
–Al gener fan el punt final a l’actual gira amb un concert al Palau Sant Jordi de Barcelona. Com es va sentir en veure la resposta aclaparadora del públic comprant les entrades?
–És heavy. Vam flipar molt perquè les vam posar a la venda i l’endemà se n’havien venut 12.000. Vaig necessitar uns dies d’estar tranquil per assimilar una mica això que havia passat, perquè en el transcurs del grup sempre he trobat molt important tenir una mica de temps per saber per on anàvem i on volíem anar. En un grup et pot passar moltes vegades que no sàpigues per on vas i és important saber-ho. Sabia que aquest concert al Sant Jordi era un repte arriscat, tot i que confiava que ho podíem assolir; però per res del món pensava que vendríem 12.000 entrades en un dia. Això, d’alguna manera, em va fer pensar que no tenia ni idea d’on érem i que m’havia de posar una mica al dia.
La conclusió que vaig treure és que li agradem a més gent de la que em pensava. I també que havíem estat fent bé les coses i era el moment de fer-les millor. És a dir, que en lloc de dir: ara que ens està anant tan bé, ens apalanquem i aprofitem el moment; al contrari, vaig sentir un punt de nerviosisme de pensar que si la gent ens dona tot aquest amor, nosaltres n’hem d’estar a l’altura.
–I un cop passi aquest concert, què tenen previst fer?
–El que farem és parar durant un any, com a mínim, per assimilar tot el que haurem viscut durant aquest any i l’anterior. Han estat dos anys complicats, però per nosaltres han sigut molt bons pel que fa al grup. Vam fer un disc en plena pandèmia i ha funcionat moltíssim. Es tractarà d’assimilar tot el que hem fet des de l’última aturada del grup, que va ser per fer Fans del sol, i ara ja fa quatre o cinc anys que estem a tope. Així que ho hem de pair tot i fer un pròxim disc amb la calma.
