Deu anys després, tornem a saber d’Isidre Escorihuela. La galeria Pilar Riberaygua –que romandrà tancada durant l’agost– té en exposició fins el pròxim 15 de setembre una col·lecció de fotografies de l’artista andorrà sota el títol Mort sobre blanc. Es tracta d’un recull d’11 instantànies, totes elles centrades en la flora de les muntanyes del Principat, que simbolitzen l’època d’hibernació, «un moment màgic en què tot s’atura fins que es torni a reprendre», segons va assegurar ahir l’autor en la presentació al local artístic del centre històric de la capital.
L’estil és totalment minimalista. Imatges netes a les quals només vol que l’ull es dirigeixi a la planta amb un fons blanc que no molesti visualment. Res de continguts rococó, carregats de detalls: «No m’agrada l’estridència ni la saturació», va recalcar, «he optat per cremar el blanc com a contrast, però jo no toco el photoshop». Una tècnica similar a la que aplica a algunes de les seves obres el fotògraf britànic Michael Kenna, com ara l’exposició Forms of Japan (Formes del Japó).
Així que tot és natural. Només apreciarem el cel o la neu en el fons de onze obres, que han estat titulades en llatí totes elles simplement perquè a Escorihuela li recorda «un idioma que fa transportar-me a l’inici de les coses». A més, el format és quadrat i no rectangular, com és habitual en el món de la fotografia: «És més complicat d’omplir pels equilibris i els pesos. És difícil centrar la imatge i omplir, però per a mi dóna millors resultats si ho fas bé».
Tres filtres de selecció / Escorihuela ha escollit onze instantànies d’unes quaranta que tenia preseleccionades, però no sap ni quantes ha arribat a tirar durant els dos hiverns (del 2013 i el 2014) que va dedicar a aquest projecte. L’artista va explicar que ha fet tres filtres de selecció abans de quedar-se amb les onze escollides: «Revisava les fotos al cotxe, en arribar a casa i al cap d’un o dos dies. Però com sóc molt crític, m’ha costat horrors escollir», va admetre.
L’última obra Escorihuela va ser al 2007 al museu del Tabac. Durant aquesta dècada, assegura que «mai he deixat de fer servir la càmera». El que passa és que és una persona molt reservada i no li agrada sentir-se protagonista ni ser un personatge públic. De fet, va ser Carme Tinturé la que el va convèncer quan es va assabentar que tenia un serial de fotografies dignes de mostrar al públic. «Jo no ho veia clar quan m’ho va suggerir però ara que ho he vist a la galeria… M’he emocionat. Jo ja estaré content si el que ve a veure l’exposició capta una petita part dels sentiments que porta la foto».
En fase d’aprenentatge / Paral·lelament a Mort sobre blanc, Escorihuela fa uns mesos que s’ha focalitzat en un altre projecte. Bé, en una tècnica antiga de fer fotos que està aprenent. Es tracta del col·lodió humit, un procés que consisteix en fer fotos a l’antic estil fotomaton que plasma la imatge en una placa de vidre. «Això em fa tocar de peus a terra», sosté, «perquè pensem que les tècniques actuals són les més sofisticades i jo en un any encara no he après com funciona aquesta». Amb tot, no seria estrany que en un futur no molt llunyà presenti una obra de col·lodió humit. Temps al temps.
