Per sorprenent que sembli… Sí, és possible parlar amb les pedres, amb el bronze o amb el ferro. O com a mínim ho poden fer aquells que es dediquen a donar forma i vida a aquests materials, a fer-los art o a deixar veure l’art que ja eren abans però que no es deixava veure. Això és el que fa l’escultor Angel Camino –nascut a Valladolid, crescut al País Basc i assentat a Catalunya– i la galeria Riberaygua exposa fins el divendres vinent un recull d’obres de l’escultor, sota el títol Pedres-Bronzes-Ferros. Segons el mateix Camino «en aquesta exposició s’utilitzen materials i tècniques clàssiques com la talla directa o la forja, tractant d’explicar que a partir del més clàssic es poden crear nous llenguatges».
Al 1977 va fundar el Taller Experimental d’Arts Plàstiques de Barcelona i des d’aleshores la seva rellevància i implicació en les arts plàstiques ha anat agumentant fins a consolidar-se com un referent de l’estat espanyol. Tot i estar graduat en químiques reconeix que sempre va voler ser escultor i conèixer a Jorge de Oteiza, un dels millors escultors espanyols del segle passat, el va empènyer a perseguir el seu somni. Després de tants anys –més de 40– «els somnis segueixen vius, fins i tot em falta temps per poder complir-los tots!».
Camino coneix bé Andorra. La seva primera exposició al Principat va ser l’any 1993 i reconeix que amb el temps s’ha convertit en «un espai de trobada amb amics on gaudir del paisatge». De fet, a l’exposició actual hi ha una sèrie de peces, titulada El Río, «inspirada en el Valira, un lloc que sempre m’ha sembla meravellós i que, amb uns petits retocs, es podria convertir en un espai zen». I és que l’orografia andorrana és ideal per aconseguir la connexió amb la natura.
«Sempre hi ha un diàleg, un estira i arronsa. De vegades et permet el camí i de vegades no». Així respon Camino quan se li pregunta si realment és possible mantenir un diàleg amb el material amb el que treball. Al visitant li toca ser capaç d’entendre i sentir a través de les obres.
Camino es considera a ell mateix «algú que mou pedres i en moure-les es posen en ordre les seves formes. Per arribar a elles primer t’han d’agradar i després analitzar els sentiments i emocions que et produeixen».
