La trementinaire Sofia Montaner va dur a terme el seu darrer viatge a peu per Catalunya l’any 1982 i va deixar enrere una etapa, iniciada al segle XIX, en què les moltes de les dones que habitaven a la vall de la Vansa i Tuixent s’havien dedicat a vendre plantes medicinals i remeis casolans per masies de diferents municipis d’arreu del país. El seu coneixement, però, el va compartir amb diverses persones, entre elles una de les seves veïnes, nascuda a Suïssa, que avui dia exerceix com a herbolària en aquest nucli de la Vansa i Fórnols (Alt Urgell). Tot i que l’ofici va desaparèixer fa mes de 35 anys, la seva tasca és encara ben present, tant a través del testimoni de familiars que les van acompanyar com de la divulgació que se’n fa al Museu de les Trementinaires, que el proper mes de desembre complirà vint anys.
La Suzette Böringer, que va muntar una herboristeria pocs mesos després d’anar-se’n a viure a Ossera, és una de les persones que manté viu l’esperit de les dones que van treballar com a trementinaires en aquesta vall del Pirineu. Des de la seva arribada, al 1984, va estar en contacte amb la Sofia Montaner, una de les darreres que encara s’havia dedicat a viatjar a peu per Catalunya per vendre plantes medicinals i remeis casolans. Ella li va ensenyar a elaborar la trementina i també li va transmetre molts dels coneixements que tenia en aquest àmbit. «Érem veïnes i cada dia ens vèiem», diu la Suzette, que explica que totes dues tenien una bona relació i que sempre li responia amablement a les seves preguntes. La forma de treballar d’aquesta herbolària, nascuda a Suïssa, és ben diferent a la de les dones que es dedicaven a l’antic ofici. Tot i això, considera que ha aconseguit integrar la «tradició» apresa i també adaptar-la al moment actual. D’aquesta manera, bona part de les herbes que comercialitza han estat cultivades per ella mateixa en camps ecològics, el que l’evita haver de recórrer sempre a les plantacions silvestres, des d’on les recollien les trementinaires. Böringer comenta que, «per sort», la seva feina és més fàcil en comparació amb la que duia a terme la Sofia, ja que els seus productes arriben a diferents establiments de Catalunya «sense haver de portar-los a peu». En aquest sentit, considera que les trementinaires tenien «una vida duríssima» i es mostra satisfeta amb el fet de ser «hereva» de la tradició que hi havia en aquell moment a la vall de la Vansa i Tuixent, que es va iniciar al segle XIX i va perdurar fins ben entrat el XX. Més de prop encara va viure l’ofici l’Emília Llorens, de Cal Peret de Cornellana. Amb 7 anys d’edat va acompanyar a la seva àvia Maria Majoral, coneguda com la Tamastima, en un dels seus viatges cap a la comarca del Maresme, on per primer cop va veure el mar. Carregades amb les herbes remeieres, sortien a peu des d’aquest nucli de la Vansa i Fórnols i creuaven les muntanyes per arribar a localitats com ara Gironella (Berguedà), Vic, Sant Celoni (Vallès Oriental) o Santa Coloma de Farners. Solien fer aquests trajectes, que duraven gairebé dos mesos, entre Tots Sants i Nadal i des de finals de gener o principis de febrer a Setmana Santa. «Eren viatges on es feia tot a peu», afirma l’Emília, que explica que anaven venent herbes per les masies dels pobles en un moment on gairebé no hi havia automòbils ni camins per on aquests poguessin circular. En el darrer dels tres trajectes que va fer, ja amb 17 anys, recorda que sí que li van oferir fer una part del recorregut en cotxe però que va decidir no pujar-hi per si es marejava. Anys més tard, l’ofici es va anar abandonant a casa seva per, bàsicament, l’aparició i l’ús de la penicil·lina en la cura de diverses malalties.
Menu
Menu
