No sé si aconseguiré transmetre tot el que vull a través de les paraules d’avui. Assistir a la transformació no és quelcom que senti bé a ningú, per molt que els optimistes ho neguin. Aquests dies el futur és alhora allò que més es tem des de casa i que més s’admira des de les tribunes. Però qui segueix present és –precisament, i perdó pel joc maldestre– el present, el qual en sí mateix ja és transformació.
Però no vull embolicar la troca amb metafísica. La meva reflexió té un punt que la connecta amb la política, i especialment la d’aquests dies.
Hem presentat –i ara parlo del grup parlamentari del qual formo part– un proposició de llei que pretén corregir els errors de la segona llei òmnibus alhora que ampliar-ne les mires. En primer lloc vol compatibilitzar la suspensió de la cotització de la CASS a la que molts treballadors per compte propi es van veure obligats amb poder optar als ajuts als que tenen dret. En segon lloc, modifica la quantia i condicions d’aquests ajuts, ajustant-los al que considerem just i assegurant aquests ingressos, ja que els treballadors per compte propi són, al cap i a la fi, treballadors i requereixen les mateixes condicions de protecció.
En tercer lloc, planteja una moratòria en préstecs i crèdits amb l’objectiu d’atorgar marge i oxigen a treballadors per compte propi i les seves famílies, independentment de si l’activitat ah estat aturada. I finalment, fixa tant la impossibilitat de talls en els subministres d’electricitat i telecomunicacions com els descomptes d’entre el 100% i el 80% en la factura dels treballadors per compte propi per al període d’inactivitat o guàrdia i de fins el 50% en els quatre mesos immediatament posteriors a la represa de l’activitat. La majoria d’aquestes mesures foren proposades com a esmenes durant la setmana anterior a la votació de llei, el 18 d’abril, inclús van es van presentar com a reserves d’esmena per tal de reconsiderar-les el mateix dia de la sessió. Ni una cosa ni l’altra van prosperar.
I per què ho proposem, tot això? Ho deia ben al principi. No és metafísica considerar que tenint cura del present és com construïm el futur. No és cap secret. Hem de desplegar la màxima capacitat protectora de l’Estat i planificar l’acció coordinada en aquells punts més fràgils. Sense comprometre la viabilitat d’aquesta capacitat i centrant la seva finalitat en les persones i en la seva relació amb el teixit productiu, això vol dir donar suport als treballadors per compte propi que duen a terme anhels propis en el seu ofici i que no compten amb la capacitat de resposta de les grans empreses.
També vol dir donar suport a les famílies, per acomplir amb les seves obligacions sense perdre allò que han construït i als treballadors assalariats, que veuen la seva situació alterada per la crisi i que potser fins i tot abans no era la més òptima per cobrir amb seguretat les despeses mínimes. Són aquestes les majories socials per a les quals plantegem les millores. La nostra acció des del 14 de març ha girat entorn els tres eixos d’activar ajuts estatals destinats a salaris amb possibilitat i proporció, transmetre seguretat a les famílies amb ajuts al lloguer o cobertura de la desocupació i oferir tranquil#litat a famílies, treballadors per compte propi i empreses mitjançant una moratòria específica i temporal pel retorn de préstecs i crèdits.
No és metafísica assegurar el present de tots nosaltres –i ara parlo com a ciutadà– per fer de la transformació del present un bon passatge cap al futur i no una indesitjable distòpia. Aquest passatge consisteix en aprofitar les metamorfosi del sistema per fer-lo millor, més lliure i socialment igualitari.
