A principis de juny, l’artista Perico Pastor, pintor, dibuixant i l·lustrador català, va tornar a Andorra per presentar el seu últim treball, l’exposició Despertar, un recull d’aquarel·les que romandran exposades a la Galeria Pilar Riberaygua fins el pròxim 8 de juliol. L’elecció de la galeria d’art no ha estat casual, ja que hi ha exposat nombroses vegades i hi manté una llarga amistat. Despertar està formada per 62 obres, la majoria de petit format, mitjançant les quals Pastor descriu el procés de recuperació que va viure després de patir un infart de miocardi que el va tenir en coma gairebé cinc setmanes, i del qual la pintura també en va formar part important. Les aquarel·les són una espècie d’auca on l’artista urgellenc descriu accions, rutines i gestos de la vida quotidina destinats , gairebé tots, a tornar al cos les habilitats perdudes. Tot i l’ensurt, Pastor considera que aquesta vivència li ha fet canviar la manera de veure la vida. A EL PERIÒDIC hem volgut parlar amb ell per saber en quin sentit.
–L’infart i el coma, també han canviat la seva manera de crear?
–Sí, primer perquè en estar immovilitzat tan de temps vaig tenir molt de temps per pensar en les coses que havia fet, i això és un molt bon exercici. I crear aquesta exposició suposa tancar un cicle vital, que és el d’aquesta experiència. Tinc la sensació que un cop feta, estic molt encuriosit per veure què serà el següent. Probablement, un alleugeriment de la pintura, amb un material menys carregat, deixant respirar més el blancs.
–El títol de l’exposició és molt evocador, però també molt realista.
–Totalment. Sempre m’han dit que soc el pintor de la quotidianeitat, del que passa cada dia, i de fet aquesta experiència el que ha fet és que apreciï molt les coses de cada dia i la recuperació no tan sols d’activitats com caminar, o fer esport, sinó poder recuperar els petits gestos que fem diàriament de manera automàtica, com per exemple, buidar el rentavaixelles, i gaudir-les perquè són una mostra de les nostres capacitats.
–Quan de temps li ha suposat fer les 62 aquarel·les?
–S’ha de tenir en compte que en aquests mesos tampoc podia treballar al meu ritme ni força habitual. Podria dir que va nèixer quan em vaig despertar a l’Institut Guttman. Vaig començar a dibuixar, de mica en mica, des del primer dia, i d’una manera molt natural, i amb una descoberta tranquil·litat vaig anar treballant, sense pensar en una data concreta per acabar, per tant podria dir que va començar al 7 de gener i m’ha dut fins el dia de la inauguració de l’exposicio.
–Aquests gestos a les aquarel·les, vostè els estava experimentant al mateix temps que les creava.
–Doncs, sí. L’home que apareix buidant un rentavaixelles, em representa. Quan vaig sortir de la Guttmann vaig viure amb el meu fill i la seva nòvia, jo ajudava en el que podia, encara que estigués en cadira de rodes, i aquesta era una de les coses que feia. I les primeres vegades, ho havia de fer plat per plat. Posar-los al prestatge era com una tortura. Però a la vegada, veure que ho podia fer era fantàstic.
–El fet de ser artista i poder plasmar el que estava vivint, el va ajudar en la recuperació?
–I tant, va ser part integral de la teràpia de rehabilitació. D’entrada perquè quan et despertes saps que t’hi hauràs d’estar uns mesos i el mateix dia que em vaig despertar vaig trucar al meu galerista i li vaig proposar la idea de la col·lecció, i la va acceptar, cosa que li agrairé tot la vida.
–Tirar endavant aquest projecte l’anivama.
–Exacte. Tenir un projecte significava que s’obria una porta i tot i que sabia que havia de picar pedra i que fora m’esperava la gent que m’estiva, el fet de enllestir les obres també va ser molt important. Vaig sentir que no em podia permetre flaquejar.
–Tenint en compte les circumstàncies, diria que és la seva exposició més personal?
–Sí, de lluny, perquè generalment les meves obres poden reflectir experiències quotidianes que m’han passat però no en el moment en què tenen lloc, com ha estat aquest cas.
–Quina ha estat la seva intenció darrere l’elecció dels colors?
–Els colors es parlen uns als altres. Tenia algunes directrius, com l’ús del blau, que n’hi ha molt perquè és el color dels hospitals, blau turquesa, blau cel…, tota una gama dels que hi ha allà i ho volia reflectir. A més, hi ha intervencions dels ocres, per representar la pell humana o del vermell. Però els he utilitzat en funció del que necessitava cada obra.
–El fet que es reconeguin els gestos era important per a vostè?
–Sí, i en alguns casos és una barreja de diversos aspectes, de l’esforç que has de fer per recuperar-te, a més, d’una manera intensa, del dolor que això comporta, però el més important és que tot això es fa en un ambient que alhora és molt estimulant i molt afectuós.
–Durant la presentació, quan va veure les aquarel·les exposades, com es va sentir?
–Satisfet, era una cosa que volia fer. Ha sortit com jo creia que havia de ser, i la reacció de la gent, tant particulars com professionals de la rehabilitació, estaven molts sorpresos que algú s’hagués dedicat a retratar això i que s’hagi convertit en una exposició. En aquest sentit, també m’ha fet sentir molt satisfet.
–Potser podrien ajudar a persones que hagin de passar per una experiència similar de rehabilitació.
–M’agradaria molt. Sobretot és una manera de donar les gràcies als professionals que treballen en el terreny de la rehabilitació.
–Ha pensat en la possibilitat de portar l’exposicio a l’Institut Guttmann?
–Sí, la meva idea, que ja he transmés al director de la Guttmann, és que després que viatgi una mica, m’agradaria reservar una vintena de les aquarel·les i cedir-les.
