Jo solia treballar netejant les cases d’altres persones; ara no em puc creure que aquesta sigui la meva llar. L’encantadora cuina, el carrer tranquil, l’enorme jardí en el qual els nens poden jugar. El meu marit i jo hem estalviat durant anys perquè els meus fills tinguin la vida que es mereixen. Encara que sento una mica de recel cap a la nostra veïna, la senyora Lowell, veig la seva invitació a sopar com una oportunitat per a fer amics. Quan la seva donzella obre la porta amb un davantal blanc i el pèl recollit en una trossa tirant, sé exactament com se sent. Però la seva gèlida mirada em produeix calfreds…
La donzella dels Lowell no és l’única cosa estranya del nostre carrer. Estic convençuda que algú ens observa. I quan conec a la dona que viu davant, les seves paraules em deixen petrificada: «Ves amb compte amb els teus veïns». Vaig cometre un terrible error mudant-me aquí amb la meva família? Pensava que havia deixat enrere els meus secrets foscos. Però podria ser aquest afable barri residencial el lloc més perillós de tots?
