- Foto: EL PERIÒDIC
Entretinguda. Si t’agraden les pel·lícules de suspens, amb algun ensurt d’aquells que et fan botar al seient del cinema, Los ojos de Julia pot ser una bona opció per passar l’estona. Ho sé, no ho dic amb gaire entusiasme. I això que sóc de les que passa por fàcilment, i aquesta vegada no va ser una excepció. Però és que l’argument, més enllà de l’execució, no em va acabar de convèncer.
A veure, ara per ara és èxit de taquilla i la veritat és que, si el públic reacciona tan bé i paga la seva entrada, deu ser per alguna cosa. La pel·lícula es va estrenar el cap de setmana de la Castanyada, és a dir, coincidint amb Halloween i, com que cada vegada hi ha més persones que s’apunten a la manera americana de celebrar aquesta festa, milers d’espectadors van optar per un títol que, entre l’oferta de tota la cartellera, garantia certes dosis de terror. I així va ser que la cinta de Guillem Morales va recaptar 1,6 milions d’euros el primer cap de setmana de projectar-se als cinemes.
El tàndem Belén Rueda com a actriu protagonista i Guillermo del Toro com a productor explica, en bona mesura, l’èxit de la proposta. Al cap i a la fi, els mateixos trailers de la pel·lícula al·ludien directament a El orfanato, que comptava amb aquests mateixos actius.
Els ingredients no són del tot originals. Clar que, hores d’ara, els temes estan tots inventats i el que compta és l’originalitat en l’argument i la trama.
I dic que no són originals perquè, quan penses en una protagonista invident dins d’un thriller, et vénen al cap pel·lícules com ara Sola en la oscuridad (1967), de Terence Young i protagonitzada per Audrey Hepburn, o, fins i tot, més recentment, Jennifer 8 (1992), amb Uma Thurman al centre de la intriga.
També és veritat que la cinta de Morales introdueix una por psicològica nova. En realitat, la protagonista no és invident quan comença la història, sinó que s’enfronta a una malaltia degenerativa que la condueix, quasi irremeiablement, cap a un món de foscor.
A més, la pel·lícula juga amb la dualitat invidència-invisibilitat. Perquè, si és terrible perdre la visió, també ho és ser invisible. Com a mínim, aquesta és la tesi que proposen els guionistes –el mateix Guillem Morales i Oriol Paulo.
Ben aviat descobrim que hi ha un personatge invisible als ulls de tothom, que s’amaga en la penombra, que desapareix tot just tocar l’espatlla de Julia, la protagonista. De fet, són més conscients de la seva presència el grup de noies invidents que estan al vestuari del Centre Baumann, per l’olor que desprèn, que no pas tota la gent que, tot i disposar del sentit de la vista, passen pel seu costat.
He de dir que, quan finalment vaig saber de qui es tractava, vaig pensar: «I mira que se’l veia tan maco, a Ventdelplà». I no diré res més per no aixafar la guitarra. Vaja, per no rebentar el final de la història. L’apunt sobre Ventdelplà em ve bé per explicar que bona part del repartiment és català: Lluís Homar, Pablo Derqui, Francesc Orella, Joan Dalmau, Boris Ruiz, Clara Segura, etcètera, etcètera.
L’ambient de la pel·lícula és gris, llòbrec. Les tenebres s’infiltren dins de l’espectador. A mi, personalment, em costa creure’m aquests dolents capaços de ser a dos llocs a la vegada, de tenir-ho tot previst fins al mil·límetre, d’avançar-se a tots els passos de les seves víctimes… Fins al final, és clar, quan es capgira la truita. Però això no vol dir que tots aquests trucs no siguin efectius: reconec que em vaig tapar les orelles i, fins i tot, en algun moment, el ulls.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
