- Els herois de la pel·lícula: Joan Sorribes, Marc Balaguer, Ferran Rull, Àlex Monner i Mireia Vilapuig Foto: TELEVISIÓ DE CATALUNYA / MEDIA FILMS
Després de veure Herois, ho dic amb una barreja de nostàlgia i orgull: Jo també vaig tenir 12 anys la dècada dels 80. Nostàlgia per la colla d’estiu, la del poble, per la bicicleta BH rovellada, pels gelats Frigo, pels adhesius de la campanya de normalització lingüística En català, gràcies i, fins i tot, per les cançons d’Alphaville. I orgull perquè Albert Espinosa i Pau Freixas han escollit un estiu dels anys 80 per ambientar una història d’aquelles que toquen la fibra sensible i que ens fan recordar que tots, algun dia, vam creure que podíem ser herois.
L’argument és prou senzill: un publicista d’entre 30 i 40 anys, interpretat per Àlex Brendemühl, topa per casualitat, al mig de la carretera, amb una noia (Eva Santolaria) que, carregada amb una motxilla, va xino-xano cap a Barcelona. A mig camí, però, s’ha d’aturar perquè té una cita molt especial.
A partir d’aquest plantejament inicial, comencen els flashback cap a un estiu dels anys 80: l’últim estiu d’un poble de la Costa Brava a punt de ser negat per la imminent construcció d’un pantà, l’últim estiu de la colla i, sobretot, el que podria haver estat l’últim estiu de creure en la màgia. Si no fos perquè, com a la cançó d’Alphaville, els protagonistes d’aquesta bonica, i agredolça, història decideixen que volen ser joves per sempre (forever young).
Freixas es declara hereu de directors com Steven Spielberg, Robert Zemeckis i George Lucas. Ben mirat, la seva pel·lícula recrea l’univers dels anys vuitanta a Catalunya, un univers que, en realitat, no se’ns dibuixa tan diferent al d’Els Goonies. Aconsegueix, fins i tot, que a alguns se’ns posi la pell de gallina amb una picada d’ullet a la que és probablement l’escena (visualment) més famosa d’E.T.: una enorme lluna plena de decorat de fons i, a contrallum, un nen a dalt de la bicicleta, pedalant carena enllà.
Una banda sonora orquestrada amb violins, esquitxada amb cançons retro que formen part dels records d’infància d’una servidora. Postals d’estiu a la platja. El primer amor. El primer petó. La recança de fer-se gran. Les aventures viscudes amb els amics. Creure que una cabana té poders màgics i lluitar com herois per aconseguir-la. Aquests ingredients es barregen a mà, amb amor –res de batedora ni thermomix, que encara no existia– i el resultat és deliciós.
Vaig sortir de la sala amb llàgrimes als ulls i, després de parlar-ho amb altra gent que l’ha vist, em reconforta saber que no sóc l’única que ha necessitat un kleenex. No per res. No és que em faci vergonya fer públic que em commoc amb facilitat. Però m’alegra saber que som uns quants que ens traiem el barret davant de l’obra de Pau Freixas i que, de bon grat, l’aplaudim.
És un cinema emotiu. Potser algú dirà que és un cinema fàcil –a Hollywood fa molts anys que el practiquen i trobo que els ha anat força bé. Personalment, trobo meritori de sobres explicar una història que no deixa el públic indiferent, tant pel contingut com pels recursos expressius que utilitza.
Igual que em va passar amb Pa negre, no deixa de sorprendre’m la qualitat dels actors més joves –entre els quals, i en un paper secundari, hi ha la protagonista de Camino, Nerea Camacho. I al voltant dels nens, i la nena, un repartiment de luxe: Anna Lizaran, Lluís Homar, Emma Suárez i Constantino Romero.
Més enllà de la tendresa, més enllà de la tragèdia, més enllà d’escenes còmiques a l’estil de Benny Hill, la pel·lícula ens deixa un mandat: l’obligació de (procurar) ser feliços.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
