Dura de pair com el pa negre. A mesura que avança la trama de la pel·lícula, gràcies a una impecable narració cinematogràfica d’Agustí Villaronga, assistim a la inevitable, i cruel, pèrdua de la innocència del protagonista. El cartell ho resumeix amb una frase lapidària: «Les mentides dels grans crien petits monstres».
Ambientada en un poble de la Catalunya de la postguerra, Pa negre ens explica una història punyent, que defuig els tòpics per acarar-nos amb una realitat de misèria, fam, parets escrostonades i gent lletja, molt lletja. Espero no ferir la sensibilitat de ningú, però algú ho havia de dir: fora del romanticisme, especialment el romanticisme catòlic, no hi ha bellesa en la pobresa.
I tinc la impressió que Villaronga deu ser del mateix parer. Al capdavall, estem acostumats a trobar guapíssimes les actrius Nora Navas (Concha de Plata a la millor actriu pel paper de Florència), Laia Marull i Marina Gatell i, en canvi, en aquesta pel·lícula, amb la cara bruta i, sobretot, amb aquelles expressions plenes de ressentiment, se’ns dibuixen més aviat desagradables (i em quedo curta).
Tampoc no ens ha de sorprendre a nosaltres que vivim a Andorra, envoltats de perfumeries que ens recorden, cada dia, que la bellesa es compra. I és cara.
Llegendes locals, que disfressen i intenten amagar, enterrar en una cova, la cara més bàrbara de la vida rural dins d’una comunitat petita, que no accepta diferències ni debilitats. Un pare que no és l’heroi que pretén ser, defensor de les llibertats i els valors republicans, perseguit i executat per aquest motiu.
¿O potser sí que és un heroi, el personatge que encarna Roger Casamajor? En realitat, no mata ni se sacrifica pel país ni per uns ideals polítics, però sí per garantir un futur millor al seu fill. En qualsevol cas, el petit Andreu –penso que molt ben interpretat per un joveníssim Francesc Colomer– no ho entén. No és prou gran per digerir tanta decepció, per valorar els motius que hi ha al darrere de tantes mentides. L’esfondrament del seu món, allò que el converteix finalment en un «assassí d’ocells», culmina amb l’execució del pare: no mor afusellat com els enemics polítics, màrtirs del seu bàndol, sinó al garrot vil com els criminals.
El repartiment és, sens dubte, un encert, des dels protagonistes fins als figurants, dels grans als més petits. Al costat de Colomer, crec que mereix una menció especial Marina Comas, que interpreta el paper de Núria. És la cosina mutilada per la guerra, que encara conserva la mà carbonitzada i està convençuda que anirà morint –i serà enterrada–a trossos.
Un relat ple de cruesa, esquitxat d’escenes costumistes –com ara l’àvia que explica contes a la vora del foc, mentre les ombres assetgen els habitants de la masia, o les fotografies dels escolars dels anys quaranta, amb el mapa al fons i el globus terraqüi damunt del pupitre.
És difícil escapar d’un entorn corromput, però més difícil és aïllar-se’n i mantenir impol·luta l’essència d’un mateix. Tan difícil que, a l’Andreu, li resulta impossible. Aconsegueix ascendir, gràcies al sacrifici del pare –¿o millor li diem crim, sense embuts, sense concessions? Però la pestilència se li ha infiltrat al cor.
Qui rep per tots cantons, per variar, és una dona. La mare de l’Andreu, la dona del Farriol, la Florència. Tenia poc i, així i tot, ho acaba perdent tot. Ella mateixa es perd passadís enllà. Vençuda i sola, s’evapora com el baf del fill sobre el vidre glaçat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
