Va ser el gran protagonista de la sessió del Consell General. L’últim membre de la saga dels Reig continuava la tradició dels seus antecessors, ocupant una cadira com a Conseller. “Quin goig que fa el nen, amb el barret del seu avi”, deia una senyora molt ben vestida que plorava com una Magdalena –no les de menjar, sino de les de la Bíblia– davant l’espectacle al que assistia. Els fotògrafs van immortalitzar l’escena i avui ha estat l’imatge gràfica de totes les capçaleres del país. La primera part del Consell va ser una gran festa familiar –tots d’una manera o altra estem vinculats amb la saga– tan important com la del bateig o la primera comunió, perquè la boda pot esperar.

Es repeteix un fet, nascut de la tradició literària medieval a Escandinàvia que recorda els fets importants referits a una família o nissaga que sap deixar la seva petjada en el lloc o país en la que viu. L’acte, per tant, formava part de l’intel.ligència emotiva que comportava perpetuar la memòria dels passats en la construcció del present. La vida en família es com un viatge llarg per mar que mai acaba si ets fidel a les teves arrels. La vida de cada lloc es el conjunt de l’existència i la feina ben feta de les estirps diferents que la poblen en els temps. A la vegada i tal com escriu Andre Maurois les famílies son com els exercits, que es poden refugiar mitjançant un prudent moviment d’enlairament i aparèixer en els moments que creguin necessaris. Es per això que penso que el nou Conseller, amb l’experiència tradicional que atresora, sabrà desenvolupar a ciència i consciència la seva responsabilitat de Conseller. Això sí, que tingui present que la política, com l’amor, quan es practica no es pensa en altra cosa. I també aquella frase d’Anatole France de que la política es bassa en el be públic, que esta format per un elevat índex de mals particulars. Els ha de solucionar tots.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com