Les festes nacionals sempre les miro amb molts inter- rogants. Primer delimito el terreny del que s’entén per nacional. Pot ser el natural i aleshores ens quedem amb un concepte geogràfic de frontera. Una altra visió és la històrica i cultural que clarifica conceptes, però redueix els cens dels ciutadans a força de buscar solament els autòctons, anomenats entre nosaltres com de pota negra.

Finalment podrien estructurar sota un concepte polític en el qual la pota distintiva són les banderes al carrer i el barroquisme d’uns actes que es repeteixen al llarg de l’existència. Aquesta visió nacional quant a frontera encara podria ampliar-se amb els límits que són antinaturals, però que s’han creat per diferents circumstàncies. Sigui com sigui, cap resposta als plantejaments fets és una propera resposta que aclareixi el tema.

Les festes nacionals de clar contingut religiós –cada país en té la seva– neixen del dur conservadorisme del seny de la classe pagesa que, a força de mirar sempre el cel per preveure el futur de la collita, limiten els espais a simples qüestions de fe religiosa. En aquests casos es limita molt el caràcter participatiu i penso que és difícil arribar a un autèntic sentit nacional. Com a molt es cultiva un sentiment tribal i ni tan sols això de manera complerta, perquè el menyspreu al foraster impedeix una plena comunió col.lectiva.

¿Doctrina nacional? ¿Pertinença a un poble? Això importa als que menys. Es produeix poc i a la vegada, per a alguns, és infinitat. La cultura obriria moltes portes. Però, ¿quina cultura? ¿La identitària o la suma de totes les identitats? La cultura hauria d’unir, però a les festes nacionals sempre es nota la diferència. El resultat final és que la commemoració nacional es festeja fora del país, en la majoria dels casos vora la platja marina. En tot cas, gaudirem dels focs d’artifici. Els rellotges estan en vaga. No sabem exactament quina hora és.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com