És un instrument que m’agrada. Inventat pel fabricant de pianos i orgues de Viena Cyrillus Demain al segle XIX, l’acordió és típic del Pirineu. Fins i tot s’organitzen aplecs i es fan concerts, com ara el cas d’Arsèguel. Aquest instrument és com una mena de piano per a pobres o de companyia per a gent solitària, com els pastors de muntanya, que trenquen les moltes hores de silenci desgranant cançons que parlen d’històries i llegendes.

L’instrument de vent té llengüetes lliures situades a banda d’una manxa que és accionada amb el braç. S’infla i desinfla a voluntat de l’intèrpret. Podria ser un símbol fantàstic de l’ambient polític a l’estiu, en què tot bufa o rebufa, es calma o s’encrespa. Encara més personificar els polítics, que tan aviat s’estiren com s’arronsen, segons bufa el vent i utilitzen les llengüetes que queden lliures.

Ara mateix ja fa temps que l’acordió electoral funciona. Tots diuen que no volen eleccions, però ningú fa res per evitar-les. Com una cosa és la que es diu i una altra molt diferent, la que es fa; cada grup polític prepara les seves estratègies. El primer pas és proclamar a tot vent –l’acordió estirat al màxim– que estan disposats a dialogar. El segon és anar posant pals a les propostes –l’instrument es va estrenyent– fins a tancar qualsevol acord definitiu –la manxa queda als seus mínims– i no hi ha cap braç que li faci canviar de posicionament.

Aquella vella frase de si vols la pau, preparat per a la guerra, té actualitat en aquests moments. Tindrem eleccions a la primavera perquè, d’acord amb la tradició dels darrers anys, es farà teatre al principi, que passarà de la comèdia al drama o la tragèdia. Cada grup polític és estricte amb ell mateix per poder ser grosser amb la resta. Aquest és el joc. No són uns bergants –¿o sí?–, però resulten batalladors al màxim. Són personatges dramàtics sense dramatúrgia. Però amb un estira-i-arronsa propi de l’acordió.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com