La primera impressió que em va fer un pallasso va ser en un circ molt cutre, en el qual fins i tot els lleons estaven tristos. No va ser una experiència positiva. Més tard, la interpretació de James Stewart a L’espectacle més gran del món fent del clown Botones em va fascinar. L’emoció més gran va ser veure els meus quatre fills amb Charlie Rivel –dos d’elles asseguts a les seves cames–, moments després d’udolar a la Lluna en una de les seves extraordinàries representacions.
Recordo commogut una conversa amb Federico Fellini, a l’escenari d’El Molino, en què vam parlar dels seus pallassos i com el símbol del Paral.lel era a la vegada un temple del burlesc. Inoblidable les anècdotes viscudes al Festival de Pallasses d’Andorra la Vella. Però d’entre totes les emocions que pugui recordar, en tinc una d’especial. Un pallasso a les Rambles de Barcelona, amb un despertador com a rellotge de mà, que amb mirada profunda em preguntava directament a la cara: “¿On has deixat l’alegria?”
Aquest artista era Jango Edwards, ànima del Cabaret Cabron, escenificat al local Almazen, en el cor mateix del Raval, i pel qual han passat milers i milers d’espectadors i els millors pallassos del món, i que s’ha convertit en l’Església del somriure per mèrits propis. Jango Edwards estudiava Filosofia a la universitat als anys 60 i escrivia versos. Als 70 va llegir Ouspenskly i va decidir que la seva vida havia canviat. Va cobrar la part d’herència familiar que li pertocava i es va convertir en pallasso, passant a ser pell el seu estil de vida.
Les primers representacions van ser als carrers de Londres, formant part de la troupe que en aquella època delectava tothom la plaça del Covent Garden. Amb Norma Rae va crear la seva primera companyia i després no va parar de viatjar per tot Europa com un artista consagrat entre els millors en el camp de l’espectacle gestual i del burlesc més pur.
Periodista. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
