- Rosalía de Castro és l’única romàntica legítima que hi ha hagut a la Península Ibèrica
IAGO ANDREU
Un dia vaig preguntar a algú que es dedica a la literatura espanyola del segle XIX per què no havia prestat més atenció al romanticisme. “A Espanya no n’hi va haver, de romanticisme; tots els romàntics espanyols són molt dolents, amb les úniques excepcions de Bécquer i Rosalía de Castro i encara aquests són postromàntics”. I jo, que sempre he volgut comprovar les coses, em vaig dedicar a llegir Espronceda, el Duque de Rivas i Zorrilla. I, efectivament, són nefastos, d’una cursileria extrema, insuportable.
Més endavant vaig llegir els romàntics alemanys: Schiller, Novalis, Hölderlin i els anglesos Byron i Shelley –ell i ella– ¡Allò ja era una altra cosa! Les cotes literàries que van assolir aquests autors fan empal.lidir la fama de molts altres. Mai el destí de la humanitat i el destí dels individus han anat tant de la mà com en aquella època. Per això ens continua marcant a tots, encara que no en siguem conscients.
Un dia em va caure a les mans En las orillas del Sar, de Rosalía. “Si al festín de los dioses llegas tarde, / ya del néctar celeste / que rebosó en las ánforas divinas / sólo, alma triste, encontrarás las heces …”. Aquests versos no són la millor Rosalía des del punt de vista formal, però revelen que si el romanticisme germànic va tenir alguna filla legítima a la Península Ibèrica va ser ella.
Fins aleshores jo havia tingut una visió folklòrica i sentimental de Rosalía. Res més allunyat de la veritat. Com a bona romàntica d’esperit fort, va saber llegir en la pròpia experiència la reverberació d’un destí universal; va convertir el sentiment humà d’insuficiència, d’imperfecció, d’haver arribat tard al banquet dels déus, en una voluntat de ferro.
Només des d’aquesta perspectiva s’entén la totalitat de la seva obra. Els que la volen veure com una poetessa folk –entre els quals s’hi compten diversos exegetes galleguistes– no poden conciliar les tres ànimes presents a la seva obra: la popular agermanada amb la Natura, la introspectiva i turmentada, i la reivindicativa. En canvi, des d’una perspectiva genuïnament romàntica, aquestes tres ànimes són una de sola. La Natura és l’eterna, la serena, la plena de bellesa, la que sempre es renova en contrast amb els turments que consumeixen l’esperit d’una poetessa que no solament té una missió estètica, sinó també política, perquè ha de preparar el món per a l’arribada de la bellesa i l’harmonia. I perquè defensar la pròpia pàtria és defensar tota la Humanitat.
Tots aquests vessants ja apareixen a la seva primera obra d’envergadura, Cantares gallegos, de la qual dilluns vinent, 17 de maig, se’n commemora la publicació. Entre els prats verds i les penes de l’ànima apareixen també versos –la traducció del gallec és meva– com aquests: “Castellans de Castella, teniu el cor fet d’acer, l’ànima com les roques dura i sense entranyes el pit. En trons de palla asseguts, sense fonaments, superbs, penseu que els nostres fills han nascut per servir-vos” o allò de “Galícia, no et facis dir mai espanyola”. Si ho hagués escrit un home, probablement l’haurien fet afusellar i haurien prohibit els seus llibres. Com que es tractava d’una dona, en van tenir prou de catalogar-la de sentimental i folklòrica.
La injustícia ha estat terrible, perquè la poesia de Rosalía no és ni sentimental, ni ploranera, ni folklòrica: és dura, irònica i ultralocal, és a dir, universal. Ah! I, a més, és més gran, més colpidora, més profunda… més romàntica que la de Bécquer. Molt més. ¿A qui li importa si tornaran o no les orenetes? ¡Que no tornin si no volen! ¡I que ens deixin en pau!
Per a més informació consulti l’edició en paper.
