- Foto: SERGI MAS
Per treure importància a la gesta, el tabaquer interpel·là faceciosament el que havia parlat l’últim:
–¡Au, vinga, Monstruo, parlem d’una altra cosa! ¿Per què no demanem a l’estranger què en pensa, de la qualitat dels nostres purets?
–Mister, you smoking? –I acompanyà el que deia amb el gest d’oferir un dels seus recargolats caliquenyos a l’americà, fent-ho també a continuació amb els altres. Ell mateix se’n posà un a la boca.
–Bé, ara que hi som tots i ja que hi som posats, ¿per què no ens contes com és que has canviat de negoci, Monstruo? –El personatge a qui repetidament anomenaven així s’assemblava, efectivament, a la criatura del doctor Frankenstein. Per bé que era un bonàs de ca l’Ample, insistí:
–¿Oi que nosaltres hem explicat la teva feta? Doncs ara et toca a tu fer-ho, que jo no en tinc cap ganes.
–¿Ho puc fer de pe a pa, sense mirar vores?
–Fot-li, vinga. Engega. Digues el que vulguis.
–Som-hi. Aquí on el veieu, aquest és un home d’estudis. En realitat, el seu ofici es el de representant de comerç, però li costava conservar la feina. Molts dels clients s’espantaven en veure’l i es tancaven amb clau i forrellat. De manera que es va haver d’espavilar. Aprofitant els seus coneixements de procediment comercial, captà per correspondència una possible clientela interessada en els avantatges que oferia recomprar alcohol importat i tornar-lo a exportar des d’aquí amb interessants marges comercials. Una vegada aconseguí prou comandes, se les hagué d’empescar per servir el género. Havia reparat en els camions cisterna que subministraven la gasolina que es consumia al país, i pensant, pensant, es va dir que era una llàstima que se’n tornessin buits cap a França. Així que es posà d’acord amb el conductor d’una de les cisternes i se les apanyaren, ves a saber com, per amagar en l’espai abans ocupat pel carburant preuats licors espirituosos. La combina rutllà sobre rodes i proporcionà sucosos ingressos, fins que ja se sap que tant va el càntir a la font que acaba trencant-se. I vet aquí que un dia quedà mal tancat el dipòsit de la cisterna, que l’aixeta gotejava i ja a la frontera, tot just quan el conductor engegava el camió després d’acomplir els tràmits d’entrada a França, un gendarme s’adonà del degoteig i donà l’alarma de perill d’explosió. Cridà autoritari que tothom s’allunyés d’allí, i acostant-se cautelosament al vehicle, arrufà el nas. L’olor que percebia no era pas de carburant corrent; era l’aroma d’un excel·lent Armagnac. Es mullà la punta dels dits, tastà el líquid i… voilà: es destapà el pot aux roses.
Com que aquella mina s’ensorrà, l’amic canvià de negoci i com ara veieu, es dedica a la comercialització dels productes selectes de les vegues tabaqueres del país.
Després d’aquest relat tothom oblidà la tempesta de neu i el fred que feia al voltant del refugi. Fins i tot el nostre amic Ernest hi estigué atent, malgrat que no n’entengués ni la meitat. La nit transcorregué amanida amb aquestes dissertacions, fins que ja apuntava l’aurora i es pogué percebre que el temps s’havia capgirat, anunciant un jorn seré. Cap a mig matí ja es podia veure moviment al vessant nord del port. Era la brigada que retirava la neu: obrien a cop de pala el trànsit. Era passat migdia que l’escriptor americà i els seus amfitrions reprenien la ruta.
El cotxe anava enlairant-se port amunt; prenia els revolts gronxant-se cadenciosament. Conduït per mans expertes i a poc a poc, passant arran de les altes muralles de neu que el flanquejaven, mantenia una marxa regular i anava apropant-se al cim. El xofer i els ocupants viatjaven en silenci. Guanyat el cim del port, de sobte es presentà amb tota la magnificència l’immens panorama. Hemingway es redreçà en el seient mentre mirava esbalaït l’inesperat espectacle i exclamà:
–Oh, my God! Kilimanjaro!
Els muntanyencs es miraren els uns als altres, i arrencaren a parlar tots a l’hora.
–¿Heu vist? Però si parla català.
–No: ho ha dit amb el castellà dels anglesos.
–¡Ca, home! Ha parlat en occità.
–En patois, voldràs dir.
–El que és clar és que ens vol venir a dir que té gana, que li cal menjar i a nosaltres també ens cal. Des d’ahir que no hem tastat res.
El xofer, volent-se fer l’entès, es girà cap a Hemingway i repetí a la seva manera:
–Cal-men-jar-ho.
L’escriptor, complagut i admirat pel paisatge impressionant que li rememorava la mítica muntanya africana, contestà, distret:
–Very good!
–Ah, ves, verigut, trumfes amb suc –replicà mig en broma, mig seriosament un dels acompanyants per tal d’establir conversa amb l’estranger.
I aquí començà el desideràtum de despropòsits que portà conseqüències greus…
Capítol 3. Una lifarra històrica
Els amfitrions del novel·lista s’embrancaren en un exuberant debat sobre com calia procedir en una conjuntura com aquella. De tant en tant, en ple guirigall, alguns d’ells llençava un cop d’ull a la gegantina còrpora d’aquell estranger a qui suposaven afamat, com si li prenguessin la mida de la seva capacitat d’endrapar. Entremig de tan exaltades deliberacions, un rostre somrient que es bellugava de dalt a baix tornava amb la pregunta:
–Mister, ¿cal-men-jar-ho?
El simpàtic americà tornava a manifestar admiració pel paisatge:
–Very well!
–Ah, veri uel, rostes amb mel.
La suavitat amb què l’automòbil descendia la collada contribuí a asserenar la controvèrsia. D’un en un anaren exposant el seu parer; acabaren posant-se d’acord sobre com procedir, analitzant punt per punt el dilema de com apariar un bon àpat.
Punt primer: tenien gana.
Punt segon: tenien el compromís d’atendre degudament el visitant.
Punt tercer: els maquis els digueren que el novel·lista volia conèixer el país. Però que també volia conèixer el menjar natiu, i que era un bon menjador i encara més un bon bevedor que ho aguantava tot. Vaja, que era un home acostumat a situacions límit.
Punt quart i més important: havien de quedar bé; però allò que es diu bé, bé. Així que organitzarien una bona fartanera.
Arribats a la vila, s’apressaren a anar cap a l’hostal i encomanar el tiberi, recomanant als propietaris que no miressin prim, que era un cas especial que requeria tots els ets i uts, amb un tec d’aquells que no se’n veuen en cent anys. Per fer temps, mentre les cuineres s’afanyaven als fogons preparant la minestra, els serviren unes foteses: uns aperitius anisats –Ricard, Suze, Pernaud–, després, els secs –Saint Raphael– i tot ben acompanyat amb formatge de tupí i torrades, vermut de Reus i per entretenir i anar picant, llonganissa, bulls i bringueres.
I mentre anaven fent se’ls havien afegit una bona colla de col·legues disposats a acompanyar-los en tan remarcada efemèride.
Enllestit el piscolabis, ja els esperava parada la gran taula del menjador. Un dels amfitrions, fent un ampli gest de deferència, convidà a seure en un lloc preferent el distingit comensal, tot donant a entendre als altres que ell sí que dominava l’anglès:
–Mister, sit daun, plis.
–Okay.
–Oquei, oquei, ves quin remei.
Esperaren que mister Hemingway prengués seient i després ho feren els altres fins que no quedà cap cadira buida. Més aviat al contrari: donat el nombre dels nous afegits, n’hagueren d’encabir més…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
