- Foto: SERGI MAS
També s’esplaià al contar-li, a la seva manera, que aquest petit país era un Principat regit en cosenyoriu pel president de la República Francesa i per un bisbe espanyol, que aquest curiós sistema era garant de la seva pacífica llibertat, i que durava des de feia molts segles i sense necessitat de força armada, si no es tenien en compte els sis policies que hi garantien l’ordre públic. L’última part del relat del pintor interessà l’escriptor encara més que no pas el rocambolesc viatge clandestí de les vitualles. La història, així relatada per l’artista, excità l’instint de caça temàtica del novel·lista, sempre amatent de captar motivacions creatives en situacions reals susceptibles de convertir-se en material literari. Hemingway, home impulsiu i de rampells radicals, li comunicà a Picasso que en aquell mateix moment se n’anava cap al petit país. Que li digués, si és que ho sabia, com s’ho havia de fer.
Sense empeltar-se el rampell accelerat de l’americà, Picasso li digué que en realitat ell només havia estat en aquelles valls feudals una sola vegada, i d’allò feia molts anys. Per cert, que en la seva estada hi pintà una tela, L’andorrana, antecedent de les Demoiselles d’Avignon, i que en l’actualitat no sabia on parava. Si la encuentras, me la recuperas. Ell li donaria a canvi uns tuyaux per a uns camarades de Tolosa –Picasso s’havia adherit al partit Comunista francès–, excombatents de la Resistència al Midi, que el guiarien fins a la frontera amb Andorra i resoldrien de passada qualsevol problema que sorgís.
Arribat a Tolosa a bord d’un Ford de l’exèrcit americà, els contactes es mostraren disciplinadament deferents; la bona disposició amb què l’atengueren es devia no solament al fet que l’avalava el camarada Picasso, sinó per ell mateix. Coneixien el novel·lista per la seva obra. No és que haguessin llegit Adéu a les armes i Les neus del Kilimanjaro, però sí que era popular entre els resistents. I tots, no només els d’origen espanyol, s’havien cruspit Pour qui sonne le glas.
Des de la capital del Midi telefonaren a les valls independents, posant-se d’acord amb gent del país que era de confiança: homes que donaren generosa ajuda durant la guerra acollint perseguits, prestant suport als defensors de les llibertats democràtiques, rebrien i atendrien ara aquell turista tan especial. Posats uns i altres d’acord, Gendarmeria inclosa, li feren comprendre a l’americà que no era convenient presentar-se al país neutral amb un automòbil amb matrícula i documentació militar com la que portava. Posaren doncs a la seva disposició un Citroën, i l’acompanyaren fins a la barrera de la duana, o ja esperaven els amics que acollirien el recomanat viatger.
Capítol 2. Les neus del Calmenjarho
Aquell any l’hivern s’anunciava més avançat que els anteriors. Els cims ja eren blancs i des d’abans del pas per l’Ospitalet que nevava. El cotxe, que no anava proveït amb cadenes malgrat que el conduïen mans expertes, arribà amb alguna dificultat a la frontera, però en aturar-se per a les salutacions de cortesia de la rebuda i per a l’acomiadament de l’escorta i voler atacar l’ascens al port, el gruix de la neu ja no permetia continuar ni amb el Citroën ni amb el vehicle dels natius. Es veieren per tant forçats a fer nit al lloc fronterer, esperant que l’endemà fes prou bo perquè poguessin obrir la ruta.
S’aixoplugaren en una barraca de pastor, l’únic habitacle que hi havia al lloc i del qual prenia el nom aquell pas entre muntanyes: el Pas de la Casa. Per passar la porta de la barraca, l’homenàs americà s’hagués d’ajupir. En aixecar el cap li costà de veure on estava; l’espessa atmosfera amb què es topà li feia coïssor als ulls, però a poc a poc la vista, cegada pel contrast entre el blanc rutilant de la neu i la foscor de l’interior del refugi, se li anà aclarint. S’adonà llavors que no eren sols: dos homes més seien en un banc, i una dona amb un infant a la falda ho feia en un escambell de cara al foc, que escampava més fum a dins que no pas en sortia a fora per la precària xemeneia. Al fons de l’habitacle, d’una sola peça, hi tenien uns fardells, i un munt d’herba seca que segons els acompanyants els serviria de jaç per dormir-hi.
De seguida encetaren la conversa. Amb el nouvingut s’hi entenien més o menys: mastegava un francès petit-nègre i un castellà que recordava les pel·lícules doblades d’Stan Laurel i Oliver Hardy, esquitxant-lo de tant en tant amb expressions d’anglès americà que als seus improvisats companys de barraca els agradava d’escoltar. Era igual com parlava l’Ànec Donald. De sobte, s’obrí la porta del refugi i hi entrà un home tot arrebossat de neu; s’apressà a tancar la porta, empenyent fort contra la furient tempesta de vent i de neu:
–Brrr… ¡A fora, el torb i la Gestapo! –s’exclamà el que acabava d’entrar.
Els acompanyants del novel·lista es posaren a riure alegrement, es precipitaren per ajudar-lo a desfer-se dels esquís i de la motxilla mentre li espolsaven la neu de sobre i demostraven amb gestos i exclamacions que l’encontre els era plaent. Un cop s’afluixaren les efusions l’home prengué la motxilla i en tragué una ampolla que duia embolicada en un jersei de llana. Després tragué també un gran pa rodó i anà a oferir-lo a la dona. A continuació, s’acostà al foc per escalfar-se per davant i pel darrere. Durant una bona estona anà repetint aquella maniobra. I quan li deixaren de petar les dents, digué:
–¡Redéu, quina fresca que fot, a fora! Una mica més i em glaço. Sort n’he tingut de la companya, que si no, no ho explico.– Llavors, de l’infern del gec n’estirà una ampolla de conyac.
Els altres, menys l’americà que no sabia de què anava tot allò, tornaren a riure:
–¡Carai d’home! Mira que n’és, d’eixelebrat. No canviarà mai. Explica’t, digue’ns què daixonses fas rodant per aquí amb aquest temps del dimoni.
I vingueren les explicacions, que no donà ben bé ell sinó que més aviat anaren a càrrec dels dos homes que de primer s’estaven a recer dins de la cabana:
–Resulta que el company vingué, tal com havíem convingut de trobar-nos aquí, per entregar-nos uns paquets de caliquenyos dels que ell fabrica i que nosaltres comercialitzem. Ja s’entén el que volem dir. Doncs aquí ens trobàrem amb aquesta senyora i el seu fill, que tenien la intenció d’anar a la Tour de Carol i des d’allà seguir França endins per retrobar-se amb el marit. Com que amb molta sort n’hi ha per a hores abans que no passi l’autocar de línia, i ni la dona ni nosaltres no disposàvem de menjar i encara menys de llet per al menut, el tabaquer, i sense que ningú li ho demanés, s’ha jugat la pell pujant fins al refugi de Fra Miquel per si de cas aconseguia alguna cosa. Ja ho veieu: sembla que el solitari portuguès d’allà dalt, i mira que és un paio ben especial, li ha donat el que bonament tenia. Tant de bo l’aventura d’aquesta dona arribi a bon terme…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
