- Calvó no pot ocultar que, de petita, era una devoradora de llibres. Foto: EL PERIÒDIC
Consellera general demòcrata. Roser Capdevila tenia una casa a Canillo i així és com Calvó va conèixer les seves filles: les Tres Bessones.
–¿Bona nena o trapella?
–¡Bona nena!
–¿No va fer mai cap trastada?
–No, no feia trastades. A l’escola era molt xerraire i això sí que m’ho posaven sempre al full de notes. Però trastada grossa, cap.
–¿Cap ni una?
–No (se li escapa el riure). L’única anècdota que recordo –i no és cap trastada– és a casa dels meus tiets, a Canillo. Aquests tiets tenien un femer, al qual ens havien prohibit que hi anéssim perquè podia ser perillós. Un dia vaig anar al femer prohibit i em vaig enfonsar fins al coll… ¡Em va haver de treure el meu germà amb un gos estirant! Vaig pretendre entrar a casa pensant que ningú no ho notaria i, evidentment, em van fer fora i em van rentar, de la pudor que feia de fems de vaca i de cavall.
–Ara fa riure, però devia ser perillós…
–I tant. Penso que, si no fos perquè hi havia el meu germà i ell va fer tot el muntatge amb la corda i el gos, potser no hauria estat a temps de cridar a la meva família.
–Bona nena, d’acord… Però xerraire.
–Era molt xerraire. També era molt reivindicativa i un punt feminista en aquella època. A casa érem un nen i una nena i la padrina, no és que el cuidés més, però si algú havia de parar la taula, per posar un exemple, era jo. I jo m’hi negava: no parava la taula si el meu germà no la parava amb mi.
–¿El manté aquest caràcter reivindicatiu?
–Diria que sí. Reivindicava la igualtat. I és que la meva mare sempre m’havia dit que la dona havia de treballar, tenir la seva independència…
–¿A què jugava de petita?
–Jugava molt als playmobils, als quals ja no s’hi juga tant i a mi m’agradaven molt, i també al Lego. I llavors jugàvem al darrere de la plaça Santa Anna. Hi havia un lloc que es deia el Puader i hi havia uns horts i una mica de camp, al darrere dels arxius d’Escaldes, i jugàvem allà.
–¿A què jugaven? ¿A pilota?
–Més aviat a córrer i a atrapar. I també ens inventàvem les mil i una històries. Però a pilota, no. No he estat mai gaire de pilota. A banda d’això, gairebé cada cap de setmana pujàvem a Canillo, a casa dels meus tiets, que era una casa de pagès amb molts animals. En tinc molt bon record, d’aquells caps de setmana.
–¿Conserva amics de la infància?
–Sí. Justament als Plans de Canillo vaig conèixer una de les Tres Bessones, la Teresa. L’escriptora de les Tres Bessones, la Roser Capdevila, tenia una casa allà i les nenes venien a jugar amb nosaltres. Amb la Teresa conservo una amistat molt gran: ella és la padrina de la meva nena i jo sóc la padrina del seu nen. L’amistat l’hem conservat des dels sis o set anys i fins ara, malgrat la distància física. ¡La meva nena sempre ho ha tingut tot de les Tres Bessones! És de les millors amigues que tinc.
–¿Algun conte o algun llibre que la marqués? A la foto veiem que llegia…
–¡Llegia molt! Era una devoradora de llibres i, com que anava a l’escola francesa, llegia molt en francès. El llibre que potser em va impactar més, entre la infància i la joventut, va ser Germinal, d’Émile Zola. L’he rellegit diverses vegades.
–¿Encara té temps de llegir?
–Ara llegeixo molt menys. Quan arriba la nit, el que vull és anar a dormir. Però quan puc, agafo un llibre i m’escapo. Trobo que un llibre és una bona manera d’evadir-se.
–¿Algun grup de música?
–M’agrada la música en general, però no he estat mai fan de ningú. Els concerts em fan por perquè les aglomeracions de gent no m’acaben d’agradar. Vaig anar a un concert d’U2 a Marsella i en guardo un bon record, però no sóc d’anar a concerts.
–¿Què li demanaria als Reis?
–Els demanaria una cosa impossible: que el meu germà tornés a ser entre nosaltres.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
