- El nom de la zona on es planeja la urbanització és tan difícil d’entendre com la presència d’aquests insectes al desembre
BRU
- Foto: NOE
La cuina de casa té més perill que el reactor d’una central nuclear japonesa. Hi entro cada matí abans de les set. El primer que faig és posar la ràdio amb molta cura, no fos el cas que explotés perquè, més que informació, el que s’hi emet sembla un comunicat de guerra amb notícies com l’euro, la manca de neu i la crisi. Abans que l’aparell es desintegri, moc el dial fins a trobar una emissora local o almenys crec que ho és perquè després de sentir el nom d’una unitat d’actuació d’Encamp em penso que he sintonitzat Ràdio Caracol de Bucaramanga. O és massa d’hora o estic mig adormit perquè poso en marxa el que queda del microones amb la sensació que volen construir una zona residencial, empresarial i comercial exclusiva de 172.725 metres quadrats allà on setze jutges menjaven fetge d’un penjat. Sort que el microones no ha fet saltar els ploms i que la segona amenaça matinera s’ha esvaït; no es produeix el mateix amb el tetrabrik de la llet. El sé obrir però sóc incapaç d’omplir-ne una tassa sense vessar-ne ni una gota. És un invent nefast.
La gimcana matinera de l’esmorzar s’ha completat els darrers dies amb l’aparició de les mosques a la cuina. No sé què hi fan perquè segons el Calendari del pagès i els documentals del National Geographic a l’hivern no n’hi ha, o no n’hi hauria d’haver. Vaig enviar un correu electrònic al College of Agricultural Sciences de la Pennsylvania State University, que és un referent mundial en dípters com Gabriel Ubach ho és del sindicalisme universal, i em van contestar que les mosques van a les habitacions assolellades de la casa a la recerca de llocs protegits on passar-hi l’hivern. Seguint l’exemple del comunicat de Vallnord recomanant als residents que no anessin a esquiar durant el Pont de la Puríssima, en puc redactar un per instar les mosques a marxar, per més que la cuina sigui molt acollidora. Encara que em poden fer tant cas com a la jutgessa, en les comissions rogatòries, per l’afer de l’empresari gallec Jorge Dorribo. Penso que si obro la finestra potser marxaran encara que jo em puc quedar glaçat.
Cal que prengui una decisió. Opto per repassar de dalt a baix tota la cuina per veure si hi ha algun aliment en mal estat. No n’hi ha cap. Poso en un calaix el caganer que vaig comprar a la fira de Santa Llúcia de Sant Julià de Lòria perquè aquests artesans xinesos doten les figures de plàstic de molt realisme, però les mosques continuen allà. Doblego un diari i intento dedicar-me a la caça menor amb l’únic resultat de la tassa de cafè amb llet tombada i la constatació que les úniques baixes que hi ha al país no són de mosques, sinó de militants del PS.
Ho deixo estar perquè tinc la impressió de ser el psicòpata Àlex de La taronja mecànica i perquè sóc incapaç de posar en pràctica les ensenyances del gran mestre de karate Gichin Funakoshi, fundador de l’escola Shotokan que assegurava que l’atac ha de ser directe i ràpid. Molt ràpid, massa per a mi. Cada cop que em falten nanosegons per a completar el meu homicidi, la mosca se m’escapa i em quedo amb un important dany psicològic i un sentiment d’impotència al notar l’inútil que puc arribar a ser. Ella en té prou amb 200 mil·lisegons per fugir mentre que jo trigo mig segon en adonar-me que no l’he matat i posar cara d’estúpid mentre que el veí d’enfront es queda astorat, esmaperdut i garratibat en veure la meva gimnàstica matinal. Em maleeixo per no haver comprat insecticida tot i que mai no hagués pensat que el necessitaria en ple mes de desembre. Tot i que hi ha coses més incomprensibles com per què les empreses triguen tant a cobrar les factures de Govern o per què va tenir tan poca assistència la presentació del nou llibre de l’Albert Salvadó.
Sensibilitzat per les crítiques dels amics dels gossos per un article anterior i pel pla de protecció del gat fer andorrà i, sobretot, pels collars amb senyal GPS, l’anàlisi genètic, les hibridacions i la pèrdua d’identitat pròpia (la dels gats, no la meva), decideixo deixar tranquil·les les mosques sempre i quan respectin el pacte de no agressió perquè, a fi de comptes, els de la Pennsylvania State University ?Penn State per als amics, entre els quals ja m’incloc? asseguren que tenen una obsessió per la higiene i que no em preocupi perquè a l’hivern dormen. A més m’estalvio problemes amb alguna plataforma tipus «Salvem les mosques» o l’Associació de Protecció de la Mosca Collonera (APMC).
El matí avança però les mosques continuen. Pensava que marxarien de pont o que ja havien decidit hivernar. Hi són totes. No veig cap cadàver o és que ja sóc com aquell personatge d’una novel·la de Nabokov que un dia surt al carrer i té la impressió que el món és un gran cadàver en descomposició. M’assec a la cadira de la cuina i a la ràdio, que encara no ha explotat, tornen a donar la notícia de la unitat d’actuació d’Encamp. Es diu Suble Cabeca del Poupe. Un nom una mica difícil d’entendre. Com la presència de les mosques a la cuina el mes de desembre. H
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
